És increïble la manca de coherència d’aquesta gent. La hipocresia els vessa pels quatre costats. Això és el primer que m’ha vengut al cap avui matí quan he llegit que el Consell de Mallorca vol atorgar la medalla d’or al fotògraf recentment finit Antoni Catany.
En Toni ja fa una partida d’anys que havia donat ca seva per fer-hi una fundació dedicada a la fotografia. De paraula comptava amb el suport de l’Ajuntament de Llucmajor i del Consell, però a la pràctica aquestes institucions no han arribat a fer-hi res. En Toni havia insistit diverses vegades perquè la posassin en marxa, però tot havien estat excuses de mal pagador un pic i un altre. Ara que en Toni s’ha mort sense poder veure el seu somni fet realitat, ara es destapen amb això de la medalla d’or. Quina vergonya!
Tanmateix, no em ve de nou. La història del Partit Popular és plena de casos com aquest. Alaben públicament els grans homenots de la cultura, mentre no fan res per seguir-ne el seu mestratge. Mirau sinó, per posar un sol exemple, la celebració de l’any Alcover. Tot un any i un bon pressupost dedicat a recordar i difondre el llegat d’aquest gran savi, mentre la seva actuació política es passava pel forro tot allò que ens va ensenyar Mossèn Antoni Maria sobre l’amor, la protecció i la promoció del nostre idioma. Els mateixos dies que organitzaven actes arreu de Mallorca per recordar-lo, aprovaven la modificació de la llei de la Funció Pública per tal que el català deixàs de ser un requisit per accedir a la funció pública.
Haurien de ser més valents i defensar públicament allò que pensen. Si se’n refoten de la cultura i dels seus creadors, ho han de dir clarament. Que no passin pena, que no ens vendria de nou. Però, si no és així, ho haurien de demostrar amb qualque cosa més que una medalla d’or, una conferència o l’edició d’un llibre commemoratiu.
Una vegada vaig sentir a dir que la grandesa d’un poble es mesura en la forma que tracta els seus savis. Hi estic d’acord. I un país que només els té com una peça ornamental per exhibir els dies assenyalats, o fer-los un homenatge de tant en tant, mentre que n’ignora totalment els seus ensenyaments en el seu quefer diari, és un país molt, però molt petit.
Hipocresia
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Alm
Es a dir que Alcover feu sa feina pesada, i llavonses s'altre es posa ses medallas
Per a Alixendri: Mossèn Alcover i Fabra es barallaren perquè tenien punts de vista distints sobre alguns aspectes de la llengua que tant un com l'altre estimaven molt. En algunes coses anava més ben encaminat el canonge i en altres hi anava més l'enginyer. Si l'ortografia d'aquest va acabar imposant-se no fou per qüestió de duros ni de pessetes, sinó perquè era prou racional i científica, i que el nostre mossèn mai no va intentar imposar-ne una formulada per ell. De fet, mossèn Alcover opinava que l'ortografia, amb tot i que necessària, era la part menys important de la llengua.
ALM
Ido explicam perque sa barearen, si tot dos estimen lo mateix , es perque en Pompeu va imposar ses seves tesis si o si, perque es duros eran catalans , i es dobbers ja comandaven llavors, no sa rao, tal com ara
-1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir:
"Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus"
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
-1309: Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana
"ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis"
("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10)
-1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html
-1390: Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que "si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa" se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, "per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa". Això demostra que el gentilici "català" es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus.
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
-1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda".
("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
"Mallorquinistes" demanant que sa nostra terra sigui sa "Catalunya insular".
"Mallorquinistes" diguent que no som mallorquins, sinó "catalans de Mallorca" o ja de per si "catalans".
"Mallorquinistes" que reneguen de sa nostra bandera per abraçar sa senyera de Catalunya.
"Mallorquinistes" que prefereixen parlar en lloc de xerrar, que prefereixen xerrar en català barceloní que amb so nostro mallorquí.
Voltros no sou mallorquinistes, sou pancatalanistes, no mos vengueu ara diguent que defensau lo nostro, perque no feis més que defensar lo que un ha dit per aquí, la "Gran Catalunya", lo que molt enteneu com an es "PPCC". Sabeu que és ser un mallorquinista? És dir JO SOM MALLORQUÍ, I XERR MALLORQUÍ.
"Catalunya mos roba... manipula sa nostra història ",
Vos falta memoria. 2007-2011.
I perquè, Alixendri, un capellà ha d'estar més preparat per a la filologia que un enginyer? Tant mossèn Alcover com Pompeu Fabra estudiaren la filologia romànica ben a fons, molt més que la gran majoria dels que tenien títols de doctors en filologia de les universitats espanyoles. I tots dos volien l'enaltiment de la seva estimada llengua catalana, un especialment dedicat al lèxic i a la dialectologia i l'altre a l'ortografia i a la normalització de la llengua culta. Tots dos dugueren a terme una labor admirable, i el treball d'un complementa el de l'altre.
ALM
Es clar que si , que discutiren i molt, es nostro se havia potejat tots es racons que xerravan catala , fent sa calaixera i despres ve s'altre i si no ho feim com jo dic no val , Pompeu si no me equivoc era enginyer, lo que me fa pensar que de filologia estava mes preparat un capella que un enginyer
Mossèn Alcover, Alixendri, mai va enviar a la merda en Pompeu Fabra. Tenien punts de vista diferents sobre la llengua i la forma com l'havien d'escriure, i en alguns punts de gramàtica, i armaren una forta polèmica sobre això, però tots dos eren uns grans amadors de la llengua catalana i feren grans sacrificis per ella, i finalment es reconciliaren. Tots dos enaltiren la nostra llengua com ningú ho havia fet abans, i per això, catalans i mallorquins hem d'estar-los agraïts, a tots dos, i ens pertoca homenatjar-los de tant en tant.
No és, Alixendri, que mossèn Alcover fes la feina més feixuga i Fabra es posàs les medalles. Un i altre feien una feina molt distinta, tots dos per enaltir la nostra llengua. Segurament el nostre mossèn hi feu molta més feina (la seva capacitat de treball era extraordinària), però l'enginyer també hi dedicà, durant molts d'anys, moltíssimes hores, i com a paga, l'any 36 hagué d'exiliar-se. Tots dos mereixen el nostre reconeixement sense reserves.