Una de les armes que ha intentat usar el Govern per guanyar als docents ha estat la manipulació informativa. Els informatius d’IB3 en són una prova. S’han seguit diverses estratègies. La més corrent ha estat la de minimitzar les mobilitzacions, tant pel que fa a la incidència de la vaga, com a la manifestació de dia 29 de setembre. Sovint han oferit unes xifres de participació inferiors a la realitat. També han fet just el contrari, és a dir, maximitzar les veus i els actes en contra dels docents, com la concentració del Born de diumenge passat que, maldament només comptàs amb una quarantena de participants, va tenir una gran cobertura informativa.

Però si aquestes pràctiques ja són condemnables, encara n’hi ha de molt més lletges. Per mi la pitjor és la d’atribuir als contrincants idees, frases o manifestacions que no han fet. Com la frase aquella de “ens fan una vaga per dues hores més d’anglès”, o “els professors són uns pancatalanistes radicals”. Tampoc no és ètic tergiversar les informacions, com el cas de l’enquesta de l’Ultima Hora de diumenge, que mostrava que el 77% dels balears volen negociació i consens entre el professorat i la Conselleria i ells ho presenten com un 77% a favor de la seva proposta.

Tanmateix l’estratègia comunicativa d’intoxicació no els ha funcionat. I no ho fa fet perquè encara no s’han adonat que ja no som al segle XX, sinó al XXI, un segle en el qual la informació està molt més descentralitzada i democratitzada gràcies a la tecnologia. Les xarxes socials, els mòbils i els whatsapps han desmuntat totalment els seus intents d’embullar l’opinió pública. Mentre els vaguistes i els qui els donen suport s’han mogut com un peix dins l’aigua pel Facebook i el Twitter, el Govern insistia un pic i un altre en difondre les seves idees per la ràdio i la televisió públiques.

I quan han intentat lluitar contra els vaguistes en el seu propi terreny, tal és el cas d’Ana María Aguiló, amb el Twitter, s’han vist desbordats tot d’una per la millor preparació dels docents en l’ús de la tecnologia comunicativa, que ha permès, un pic i un altre, mostrar a l’opinió pública les fal·làcies dels arguments que exposaven i, sovint, deixar-los en evidència.

La societat ha entès clarament que hi ha un torcebraç entre un Govern que es mou per interessos polítics i ideològics i uns docents que ofereixen alternatives des d’un punt de vista tècnic i professional. Un govern que, mentre paradoxalment acusa els altres de fer una vaga política, fa tot allò que pot per promoure la seva ideologia dins les aules i reprimir qualsevol manifestació que posi en dubte la propagació del seu pensament, que voldrien únic, i uns mestres i professors que defensen la seva llibertat de càtedra, compromesa amb els objectius educatius i per sobre de qualsevol ideologia partidista, perquè el col·lectiu docent, com qualsevol altre col·lectiu, no és homogeni, sinó plural.

I això ho han vist clarament els pares i mares dels alumnes, que majoritàriament han donat suport a unes reivindicacions que saben que no són pel bé dels mestres i professors, sinó pel bé dels seus fills. I per un pare, no hi ha res més important que el seu fill!