El PP està vivint un dels espectacles més vergonyosos que pot patir un partit democràtic: la desfilada per l’Audiència Nacional dels seus secretaris generals en el darrer quart de segle perquè expliquin el suposat finançament il·legal del seu partit, que toca de ple la legitimitat de les eleccions celebrades des dels anys noranta fins avui en dia. Tal rosari de la indignitat passa després que el totpoderós extresorer Bárcenas hagi aportat comptabilitat B, SMS altament comprometedors i les seves fantàstiques nòmines.

És un escàndol sense proporcions on, tanmateix, el PP, que ara és el partit del Govern, està gaudint d’un tracte exquisit si ho comparam amb el que rebé UM fa uns anys per qüestions similars. En aquell cas, i principalment per la declaració de l’excomptable Llompart (una tercera fila sense poder polític), la seu d’aquest partit fou escorcollada i se li imposà una fiança milionària que forçà la seva desaparició.

El camí que du el PP també podria ser demolidor a la llarga davant la torpesa de les passes que dóna Rajoy. Ell mateix provoca la reacció interna. Tal com li passà a UM, no és l’acció exterior sinó les contradiccions pròpies les que finalment acaben per determinar el caos. Es veu d’una hora enfora que el constant allau de filtracions al voltant del cas Bárcenas ve impulsat per una lluita sorda pel poder dins la dreta espanyola. Tal com havien previst els impulsors d’aquesta jugada, serà finalment el pirreumisme de Rajoy el que decidirà el resultat final: caiguda de l’actual president (probablement la propera primavera després d’una agonia digna del Nou Testament) i resurrecció de San José María Aznar envers unes noves eleccions en la que el PSOE, molt tocat perquè Rubalcaba s’aferra a la cadira, no podrà superar.

Rajoy posa tot de la seva part per anar cap el penya-segat. Ara no ha tengut altra idea que anunciar una remodelació interna a l’octubre. Vaja, que sacrificarà a una bona grapada de dirigents per rentar-se ell la cara, començant per la lleialíssima Cospedal. És una reacció tan desesperada com suïcida. A partir d’ara, ningú no se’n fiarà d’ell i seran molts els que el deixaran caure i es tornaran a fer aznaristes. Rajoy dóna mostres d’un pirreumisme alarmant. I són les seves decisions desencertades, les seves declaracions que freguen la comicitat i la seva actitud obtusa les que avancen el seu final polític. Un líder s’ha de posar al capdavant de tot, com un capità de vaixell i donar la cara per tots.

Arrabassar poder i marginar a tot el que l’envolta per apuntalar-se un mateix li va sortir bé a Bauzá a Balears el 2011. El PP balear estava molt tocat pel desastre Matas i assumí abaixar el cap. Ara ho paga car: els seus batles no tenen ni recursos ni capacitat de fer política, el Consell de Mallorca és una caricatura. El PP Balear és ara Bauzá, només Bauzá i les seves dèries de confrontació civil amb la llengua. Tots els altres a callar i a esperar que l’electorat els passi factura d'aquí a 21 mesos. Ningú no li piula. Aquí no és Madrid. Quan Rajoy es posà a apujar imposts de manera desfermada, cavà la seva tomba. Bauzá fa el que li dóna la gana.

Qualcú es pensa que Rajoy podrà fer la mateixa jugada que l’apotecari marratxiner? Dins el PP Balear ningú no pinta una regadora si no li llepa ells peus. A Madrid ja veuen a Rajoy com un inepte a l’hora defensar els seus. I qui no dóna cara pels seus, com pot aconseguir després el suport empresarial i social? Rajoy ja fa pirreumisme, no lideratge. Deixarà tirats tots els que pugui. Serà el seu final. Bauzá, en canvi, ofegat pel cacau de la farmàcia i la vinoteca, embolcallat per les seves surrealistes declaracions de béns al Parlament i al Govern, pot fer realitat tots els seus capricis.

Els mallorquins som així: peix de prémer, desfigurats per donar bon gust a l’olla. Els madrilenys, no. La patètica agonia de Rajoy ho demostra.