Adéu, Jaume. (En la mort del poeta Jaume Pomar)

a una branca de la figuera bordissot,

tranquils però caparruts deien la seva.

Semblaven tenir la raó ben repartida.

Les fulles de la figuera es refregaven

com gasives mans d'avar resseques. Esmussaven.

I mirava les insadollables formigues nanes

una rere l'altra cruspir-se allò que quedava

d'una cuca molla que vaig trepitjar ahir.

I em socarrava els dits de l'ànima cansada

l'herba vitenca que quan som a dalt de l'hortet

ja puc tornar a començar per l'altra banda...

És com l'estultícia d'algú que conec: inesgotable.

Va ser llavors: el telèfon sonà amb mal presagi.

Un amic mutu m'assabentà de la mala nova,

no per més esperada menys infausta.

Era migdia i es féu de nit sense lluna, Jaume.

Les mans m'abandonaren feixugues, adolorides,

com si les m'hagués engrunades a part o banda.

I vaig plorar en soledat, estimat. Et vaig plorar.

Gabriel Florit i Ferrer.