Matas: les voltes que dóna la política

El fiscal del Tribunal Suprem ha demanat que Jaume Matas vagi a la presó pel cas de la contractació del periodista Antonio Alemany, ratificant així la sentència condemnatòria de l'Audiència de Palma. També l'Advocacia de la Comunitat Autònoma s'ha mostrat implacable amb l'expresident balear. El drama que viu Matas és l'exacte reflex de la diferència abismal que hi ha entre les èpoques de cicle econòmic alt i la de les vaques magres, com en l'actualitat. El que en temps de bonança i quan hi han doblers, el que es tolera i es consent es converteix en una ofensa d'altíssima gravetat contra la societat quan manquen els recursos, no hi ha feina i les institucions i les empreses entre en crisi o en fallida.
Matas pateix ara el no haver-se sabut moderar en aquells temps en que els cans es podien fermar amb llonganisses, quan les Balears estaven farcides de grues, es venien pisos a balquena i l'autogovern s'havia embarcat en una desfermada política de construcció d'autopistes, metro i tot el que se li posàs per davant. Matas tenia doblers pel que fos, fins i tot per a estranyes agències de notícies. Però aquella realitat s'esfondrà. I un president i exministre d'Aznar, que vivia a un nigul, s'ha convertit ara en un empestat. Ni els seus de la cúpula del PP es preocupen per ell; ni el miren de cara els actuals mandataris del Consolat de la Mar, que ell va promocionar quan era president. És la crueltat de la política. Els fills no volen-saber res dels pares quan cauen en desgràcia. Matas era cadell polític de Gabriel Cañellas. Però quan l'amo s'enfonsà, el cadell s'oblidà d'ell i el menyspreà quan assolí el Consolat. Els Bauzá, Gómez i companyia son gent que va créixer dins la política amb Matas de president. Ara fugen d'ell com de la pesta. No hi ha pietat per als vençuts dins la política, i menys dins el PP. Aquesta formació es insolidària i venjativa amb els caiguts. El que li està passant a Matas és tot un exemple de futur. Quan retornin els bons temps econòmics el que aleshores comandin aniran molt més alerta a l'hora d'embarcar-se en macro inversions farcides de capricis. I també sabran que poc poden esperar dels seus successors. La política no té entranyes. Ja ho deien els romans: "No mereixen confiança els que et deuen la vida. Sempre t'odiaran precisament per això, perquè t'ho deuen tot". El PP és el paradigma d'aquesta dita mil·lenària. Que lluny semblen quedar els temps en que tantíssima tropa popular vinclava espinada davant Jaume i la seva dona Maite! Com li feien la pilota sempre que podien! Com aplaudien esclata-mans aquells discursos del president que li escrivia el seu periodista de cambra! I ara fugen d'ell com d'un leprós! com si fos un extraterrestre! La condició humana, quan manen la cobdícia i l'afany de supervivència, té aquestes misèries.