Avui, a Manacor, hi ha convocat l'acte massiu de suport a la vaga indefinida en l'ensenyament. L'Assemblea de Docents ha recollit moltes de les galtades que el PP ha entaferrat a la comunitat educativa, acompanyant-les de conegudes seqüències de galtades famoses en el cinema. Alguns s'han escandalitzat i demanat contundència a les autoritats. Sembla que els han escandalitzat més les galtades 'de cine' que les moixonies de qualque clergue a menors. Almenys, no han demanat la mateixa contundència. Però aquest no és el meu problema, almenys mentre la seva boca no sigui mesura legal...
El meu problema, com membre de la comunitat educativa, és saber si serem capaços d'aportar als docents que facin vaga el suport que a la vegada els conhorti i multipliqui el seu exemple fins a fer trontollar la fermesa de la Conselleria. Una Conselleria decidida a dur endavant el TIL, amb raons o sense, amb recursos econòmics o sense, amb personal qualificat o sense, amb rigorosa planificació o sense...
El primer per garantir l'èxit del seu sacrifici és aconseguir reconèixer-nos com membres de la comunitat. Les vagues tenen poca incidència, amb independència de l'èxit de convocatòria que assoleixin, perquè la consciència de classe ha desaparegut. El poder pot utilitzar selectivament la repressió sobre alguns membres sense témer la reacció solidària de la classe, corporació o comunitat dels represaliats.
En els serveis públics, a més, el principal afectat per la vaga no és el patró sinó la societat. Per això és tan important convèncer a la ciutadania que la vaga dels professionals de l'ensenyament no és per aconseguir avantatges laborals, mantenir privilegis o incrementar remuneracions, no. La vaga es fa perquè perilla la qualitat de l'ensenyament i això ens afecta a tots (almenys a tots els que no somiam dur els fills a la privada).
Queden gairebé tres mesos per l'inici de la vaga i, en aquest temps, el missatge de generositat dels docents hauria de calar mentre s'estructura la logística del seu suport. Suport que, recuperant la tradició de la classe treballadora, té en les caixes de resistència una eina imprescindible de solidaritat. Si fan vaga per tots, entre tots els hem d'alleugerar el sacrifici econòmic. Cal posar advocats en marxa per articular el funcionament seriós i transparent d'una caixa de resistència que aporti més possibilitats d'èxit a la lluita. I cal fer-ho des de la més absoluta transparència perquè la credibilitat sindical està tocada i no podria permetre's una màcula en la confiança col·lectiva. Si ho saben fer bé hi guanyarem tots: les professores i professors, que perdran menys sou; els sindicats, que guanyaran la imatge que ara tenen erosionada de ser el pal de paller de les protestes més serioses; els treballadors d'altres sectors, que hi trobaran l'exemple; i tots els ciutadans, que garantirem un sistema educatiu públic que, tot i necessitar importants millores, no resistirà la victòria de la reacció que ens governa.
