Entre la crítica justa i el populisme, entre el clamor contraproduent i fantasiós i la sempre necessària regeneració democràtica hi havia el pamflet d'Stéphane Hessel, l'autor d'Indigneu-vos, mort aquesta setmana a l'edat de 95 anys. En un debat amb Daniel Cohn-Bendit publicat a Le Nouvel Observateur la setmana passada, Hessel deixava dit que "no hi ha res més trist que escoltar la gent repetir: ‘Jo no hi crec, en la política'. Sense política no hi pot haver progrés en la humanitat". ¿Com no estar-hi d'acord?

En aquesta col·loqui amb Dani el Roig es parlava d'altres formes de participació més enllà dels partits, de la necessària implicació ciutadana al marge de les estructures, de la governació mundial de la pau i dels diners, de la sensibilitat ecològica, d'aquell "reformisme subversiu" que diu "indigneu-vos però feu alguna cosa!". Però potser és el de sempre: quan la ciutadania no respon a les seves expectatives, alguns intel·lectuals s'inventen d'altres subjectes polítics messiànics: abans era "el proletariat", ara és "la gent", "el poble" o "la multitud", per dir-ho com el sinistre Antonio Negri.

L'esclat del moviment 15M havia de posar inici a un canvi profund, però més enllà de la trobada d'amics, la catarsi puritana i les mobilitzacions puntuals no hi ha hagut res que s'hagi acabat de moure en un sentit esperançador. Tot el contrari: la sensibilitat de la ciutadania europea evoluciona cap a la simpatia envers les diverses formes de populisme enfadat i curt de mires, allò que ara se'n diu antipolítica i que fet i fet no és res més que el govern dels demagogs. A Itàlia amb el seu còmic Beppe Grillo, un Berlusconi d'esquerres, que s'ha emportat part del botí electoral del sòrdid empresari de dretes, tot perquè ambdós s'expressen més o menys igual i competeixen pel mateix electorat: consignes fàcils, solucions simples, xou moralista i orgull d'italià perdonavides que promet baixades d'impostos, la jornada laboral de 20 hores i tauletes electròniques gratuïtes per als infants... Retòrica indignada, crits emocionats i la superioritat moral de qui no té les mans brutes perquè no ha hagut mai ni de governar ni de transigir a les demandes dels que no pensen com ell.

Itàlia com Espanya: crisi, corrupció, ingovernabilitat desfermada. El perfeccionisme democràtic aflora sempre en situacions com aquesta, quan bona part de l'electorat pensa que tot seria més senzill si els que ens governen fossin tan bons -ai- com ho som nosaltres. Quan la medicina falla confonem el metge amb el dolor; encara que els errors mèdics no invaliden la ciència ni la medicina. Curanderos polítics, venedors de xarop indignat. Molt soroll per no res.•

Escriptor