És prou conegut que l'almirall japonès Takijiro Onishi es va fer l'harakiri el 16 d'agost del 1945, l'endemà de la rendició nipona. Onishi era mundialment conegut com l'impulsor i el cap operatiu dels kamikazes (en castellà, Viento Divino), aquella força aèria suïcida que es llançava sobre els vaixells americans amb bombes de 400 quilos. Milers de joves, la crema de la nació, se sacrificaren per a més glòria de l'ego d'Onishi, que els enviava impertèrrit a la mort més absurda des del seu despatx de Tòquio. Onishi s'havia creat fama d'incorruptible. L'honor per davant de tot, todo por la patria. El seu llibre més famós es diu L'ètica de la flota imperial. Ja ho diu tot: l'ètica per als altres i la flota per a ell. En realitat, era un indecent, un covard i un aprofitat. No li importava tudar la vida dels seus per incrementar glòria i fortuna. Creixia sobre el dolor dels altres. Els ianquis, farts d'atacs suïcides i de guerra bruta, contraatacaren amb bombes nuclears. Onishi, ja sense joves, es clavà la catana als budells. Ni tingué el coratge de posar-se dins la cabina d'un Zero i de morir com els seus subordinats.
En política és un deure llevar-se d'enmig els Onishi. N'apareix un adesiara: fill de militar, ego desfermat, doble cara, que fa prendre als altres la medecina que a ell no li agrada, que crema els seus i crea amb ells una cortina de fum i d'extermini per salvar-se. Fama sobre cadàvers no és fama, és bogeria.•
