La classe empresarial censura els escàndols de corrupció; els considera molt dolents ‘per a la imatge d'Espanya'. Però al mateix temps resta importància a les donacions fetes per empresaris al PP, segons constaria en els famosos papers filtrats a la premsa, ara ja en mans de la fiscalia.

L'escàndol polític, les manifestacions irades a les portes de les seus dels partits, la caiguda en la popularitat dels líders, les peticions de signatures i el capgirament de les enquestes de vot..., res d'això no ens hauria de fer oblidar que estem parlant d'un fenomen que es juga a dues bandes: el corrupte i el corruptor. Ens fixem simplement en aquell que rep el sobre: ¿però què direm d'aquell que l'ofereix? Si jo fos un d'aquests empresaris corruptors estaria molt tranquil davant de la reacció de la ciutadania: no hi ha cap veu que s'hagi atrevit a apuntar la classe empresarial com a agent decisiu en la putrefacció de tot el nostre sistema de presa de decisions.

Potser donem per descomptat que l'empresari té un interès legítim a obtenir els favors del polític: vol una concessió, o adquirir l'encàrrec d'una obra pública, i unta les corrioles en benefici de l'èxit empresarial. Joan Rosell considera que les quantitats presumptament dedicades a subornar el PP serien ‘ridícules', i potser des d'un punt de vista de la comptabilitat de les grans empreses té raó. ¿Però quants de diners acaben costant als contribuents les concessions fetes a empreses que no són les més adequades per administrar els serveis públics?

Més enllà de les untures, hi ha el diner del contribuent, el qual es dilapida de mala manera quan es fa guanyar un concurs a una empresa que no s'ho mereix, la qual haurà inflat els preus en virtut d'aquella dinàmica ancestral que sempre acaba carregant a la bossa pública més d'allò que es demana a un particular. Ara mateix estem veient la manca de qualitat de moltes de les obres públiques executades durant els anys del fot qui fot: a València cauen a trossos els nyaps faraònics de la Ciutat de les Arts, cosa que també passa a Palma amb d'altres creacions ‘populars' innecessàries.

El president de la patronal pot intentar excusar-se, però d'una cosa no hi ha dubte: la nostra classe empresarial és tan poc exemplar com la classe política; les dues ballen el mateix tango de favoritismes i sòrdids tripijocs. Existeix, com porten anys denunciant els mitjans anglosaxons, la corrupció empresarial, la qual té el mèrit de no castigar tota la ciutadania, ja que en cas de frau o d'apropiació indeguda només reben els accionistes. Però la tara és la mateixa: la manca de confiança en el propi talent i en la pròpia feina, la falta de professionalitat i el recurs a la trampa.