Una de les últimes notícies de l'any ens va mostrar un parell de diputats del PP de la Comunitat de Madrid jugant amb les tauletes electròniques i amb telèfon mòbil mentre s'estaven aprovant mesures fiscals restrictives que han de tenir un impacte profund en el sistema de salut pública. Els dos representants ja han demanat disculpes, després de convertir-se en la riota de Twitter durant un parell de dies.
Aprofitar el temps de la feina per jugar -per divertir-se amb un passatemps més o menys il·lustrat- és un luxe que no tots es poden permetre, però divertir-se mentre s'aproven mesures restrictives amb el sistema públic és una cosa que tal vegada només poden fer els conservadors, la bona gent del PP, i no perquè siguin perversos ni malintencionats, no, sinó perquè consona perfectament amb la seva filosofia del poder.
Per aquella forma d'ultraliberalisme que ha caracteritzat el PP autonòmic madrileny -amb Esperanza Aguirre davant de tot-, els serveis en mans del sector públic són sempre ineficients, cars i a la llarga inservibles, mentre que quan responen a la lògica del mercat, amb les seves ofertes, demandes i legislacions laborals acaben funcionant millor, d'una forma més enraonada i estalviadora per a la butxaca dels contribuents. Per un senyor disposat a treballar des d'aquesta ideologia és normal que tot el que es pugui fer des d'un càrrec públic sigui jugar amb les maquinetes o fer jocs de paraules -discursos pomposos-: el poder públic no serveix per res; tot el que s'ha de fer és desmantellar-lo i donar a les empreses lliurament competitives la possibilitat d'encarregar-se dels serveis.
Crec que necessitem un debat seriós, responsable i fonamentat sobre què ha de fer l'administració i què no; quins serveis poden privatitzar-se i quins no és gens bo que deixin de ser de tots nosaltres, de les empreses públiques i de les administracions. Hi ha una part de l'esquerra que sent la paraula privatització i s'enfila per les parets, gairebé com un gos de Pavlov, sense haver dedicat ni un minut de reflexió als possibles beneficis que això pugui tenir en el servei, la ciutadania o els impostos. Igual que hi ha una bona part de la dreta que quan pensa privatització només es planteja els beneficis privats, en la classe empresarial que podrà fer-se amb el botí...
No ens podem permetre un diàleg de sords, una batalla entre prejudicis o entre idolatries absurdes. Per un costat, els que veneren tot allò públic com si fos la panacea, i per l'altre els que han fet del mercat i la llei de l'oferta i la demanda un culte pagà que tanmateix acaba anant a demanar la subvenció o el rescat públic.
