Els Jocs Olímpics de les dones. Així han estat batejats aquests últims jocs londinencs, després de ponderar la participació i l'èxit que han tingut les atletes femenines. A les Olimpíades de Barcelona només hi havia un 25% de dones, mentre que en aquesta última ocasió han estat el 45% del total de més de 10.000 atletes que hi han pres part. Tot això són bones notícies, i tanmateix socialment l'esport femení no té gaire importància: no veiem futbol femení per la televisió -ni en les primeres lligues del món-, i ni tan sols es fa retransmissió televisiva en directe de les finals femenines en els torneigs de tennis (o molt rarament). La societat se sent atreta pels rècords absoluts; el senyor Usain Bolt, de Jamaica, ha batut totes les marques d'atletisme -els 100 metres, i els 200, i els relleus, campió amb els seus quatre compatriotes-; ¿qui, però, és la seva equivalent femenina? ¿Qui és la dona més ràpida del món: també una fita immensa? ¿Quant de temps li han dedicat els informatius, quant d'entusiasme per a la també jamaicana Shelly-Ann Fraser-Pryce, que amb la marca 10,75 en els cent metres (la de Bolt és 9.63) hauria fet millor paper que alguns homes que van arribar a la final?
Podem dir que els jocs de Londres han estat ‘els jocs de les dones', però mentre l'esport femení no sigui l'esport de tots tanmateix estarem fent comèdia. Entre les virtuts femenines per fortuna no hi sol haver aquesta propensió a deixar-se la pell en causes absolutes, abstractes, imponderables: els homes perden el temps en coses que no es poden tocar: l'Art, la Pàtria, la Ciència, l'Esport, etc., mentre que les dones solen concentrar-se en coses més immediates, més tangibles, en les quals hi ha implicades persones que fet i fet treuen un benefici més sospesable -salvífic- de les seves accions.
Com ha sabut reflexionar Tzvetan Todorov, les virtuts de les dones són quotidianes, mentre que les dels homes són heroiques, en el sentit més tèrbol -i més èpic- d'aquest mot. Podem estar segurs que les atletes no faran mai tots els absurds i magnífics sacrificis vitals que fan els atletes, que ben segur que, en nom de batre un rècord i deixar la seva empremta en el llibre de l'Esport, negligeixen la cura que molt sovint estem obligats a tenir dels éssers que ens envolten: els propis pares, els fills, o la parella.
Els països compten malaltissament les seves medalles; creuen que en aquest balanç hi ha un indici de la seva excel·lència. Que les dones no cometin el mateix error. Això de l'esport té massa de comèdia.
