Explicava Jordi Graupera en un article recent a La Vanguardia -el passat dissabte- que hi ha ja ben explícit un conflicte entre generacions. Per un costat (defensava l'articulista) hi ha els més grans que encara van viure el franquisme i que conceben la justícia com un equilibri, com un pacte al marge de qualsevol virtut o veritat; per l'altre, nosaltres, els més joves, que viuríem amb la creença que la justícia és ‘la defensa d'allò que està bé', al marge del que pensin els altres, disposats com estaríem a defensar-ho peti qui peti, a discrepar frontalment assumint que això no hauria de tenir uns costos en marginació personal.

D'això se'n diu cultura democràtica, però: poder expressar el que es pensa, sempre, assumint que això no ha de tenir uns costos excessius, ja que tota discrepància és sana i enriquidora, i ens permet observar la realitat des de punts de vista inèdits. Pot