Una de les expressions més cridaneres de la Constitució espanyola la trobem quan es refereix a la figura del monarca; ens diu que és ‘inviolable i irresponsable' (art. 56.3). "The king can do not wrong", segons el vell adagi anglès; aquesta és la norma també a Espanya. Fent un cop d'ull als llibres d'història trobo que durant els debats parlamentaris -que van precedir la redacció definitiva de l'article- hi va haver diputats que van plantejar la hipòtesi d'un rei assassí: ¿què s'hauria de fer, llavors? ¿Com podem permetre que una norma legal del més alt rang permeti la impunitat d'un individu? No hi ha solució.

La inviolabilitat i la irresponsabilitat queden assentades per la norma, una irresponsabilitat que també l'exonera perquè el rei tampoc no pot actuar sol ("the king cannot act alone"): qui avala el seu acte n'és el responsable, doncs, ja que els actes del monarca han de superar aquest requisit (menys els que enumera l'article 56.2: quan nomena membres de la Casa Reial). Sense aval, els actes del rei són invàlids; i qui avala assumeix la responsabilitat que el monarca no pot assumir. Així estan les coses des del punt de vista de la nostra tan lúcida i noble Constitució.

Fet i fet, però, tot això és inservible: quan el rei se'n va de cacera no busca un avalador que assumeixi la responsabilitat de l'acte, ni demana permís per gestionar de la manera que més li abelleixi el seu patrimoni. Si realment un membre del govern sabia on era el rei -i ho havia aprovat- hauria de ser aquest qui ara sortís a donar explicacions davant de l'opinió pública. Si el ministre ho sabia -i ho havia aprovat- ara no se'n pot rentar les mans: ell n'és el responsable (segons la CE).

¿I no és també deplorable que el rei accepti regals -un safari- de milionaris libis, crescuts a l'ombra d'una sòrdida dictadura? Podem entendre que la seguretat que ha d'envoltar la figura d'un cap d'Estat impliqui certa inviolabilitat: però no podem acceptar una opacitat tan accentuada.

"Ho sento molt. M'he equivocat. No tornarà a passar". Es mira detingudament l'ull de la càmera i mostra un trèmolo a la veu que commou una mica. A partir de llavors, totes les crítiques es tornen disculpes. "M'he equivocat", però, ¿realment podem qualificar d'error tot el que ha passat? Un error és una cosa puntual: ¿partir amb avió cap a l'altra banda de món per anar a caçar elefants pot qualificar-se d'error? ¿Algú creu que si no s'hagués trencat el maluc hauria demanat disculpes? ¿A què estem jugant? A fer veure que ens sap greu. I pel que sembla els espanyols han acceptat les disculpes i s'estan oblidant de l'assumpte. Els irresponsables som tots nosaltres, doncs: ens afalaga que un rei ens faci un simulacre de genuflexió.