Si l'humor, el bon humor, és sempre símptoma d'intel·ligència, de bona intel·ligència -d'una intel·ligència natural, llampant, ni cofoia ni elitista-, crec que Eduard Eroles és, sense marges per a la banal disputa, un tipus intel·ligent; açò és: natural, llampant, gens absorbit de cofoisme ni d'elitisme displicent; en definitiva, una persona cabal, perfectament recomanable per a la marxa del país. O a mi m'ho sembla.

Algú que, estan vosaltres engronsats en el deliciós cafè matinal, se us acosta precedit d'un somrís de picarols i us deixa anar el bon dia en aquests termes simpatiquíssims: "Perdonau que interrompi la vostra conversa carmelita"; algú, repetesc, que us dóna qui va amb una gràcia que us extreu una rialla franca, és, per mi, algú memorable. Per bé i per bo, us remarcaré.

Quan l'estiu anava a fer l'esclat sobre el calendari de Menorca, ja us en vaig parlar, d'Eduard Eroles. Si la mirada retrospectiva no us hagués d'enfitar, aneu a l'hemeroteca, al dia 9 de maig proppassat, i us ho trobareu. Ara, tornaré a manifestar-me'n, sobre ell. Malgrat el seu menorquinisme confés i benedictí -vull dir, consagrat i monògam-, és d'aquells ocells de la pàtria que observen costums migratoris, dels qui van i vénen com les orenetes, tan llestes com són, tothora buscant les temperatures càlides, assenyades i tolerables per a l'enterc cos humà. Així, és clar, ben damunt de l'equinocci de la tardor que ja recau damunt nosaltres, el meu amic prepara les maletes d'hivern per rellogar-se de nou en el niu de la Ronda del Guinardó de Barcelona. És per mor d'aquesta permanent ubiqüitat del seu catalanisme explícit i comodíssim, a banda i banda del mar, que ell pot escriure coses tan paradoxals com ara: "Estem passant uns dies igualadins a Ciutadella de Menorca". O bé parlar-vos llargament i simpàticament de l'illa de Menorca de la ciutat d'Igualada estant, com si l'aigua marina, lluny de separar-nos, ens aplegués en una unitat indissoluble, normal i positiva.

Signat per ell mateix, la seva esposa Maria Jesús i en Jordi i l'Antònia, Eduard ha enfilat uns pensaments que ha denominat Per una vida catalana amb més humor. Suposen una pura reivindicació del catalanisme amable, de somrís i d'ironia amidada que, a la fi, ens desi de les posicions aspres, pretensioses i vàcues, d'aquelles que ens transfiguren la cara de pomes agres -pomes fogasses, que ara mateix, a la tombada d'octubre, omplen els horts fruiters de Menorca i els cabassos de les botigues. "Busquem l'alteritat -reclama Eduard-; incorporem, amb decisió, l'humor en la nostra vida privada i pública. Malgrat les penes presents i les cotilles que no ens acabem de treure contra la nostra identitat i la no-sobirania, hem de recuperar més autoestima i relativitzar la seriositat amb la intel·ligència de l'humor". Heus aquí la triaga magna dels cèsars de Roma que ens ha de guarir -aquest beuratge i sols ell- dels mals que afeixuguen la nostra catalanitat encara orbada, inclòs el mal de fetge que ens tenyeix el cutis d'un groc de codony àcid que fa basarda.

I com que avui vivim sota l'alteritat d'internet, de seguida s'ha sumat a la proclama de l'Eduard un nom plausible: Antoni Dalmau i Ribalta, en el seu blog anoiadiari.cat. En fer-li costat, recorda que és "un dels fundadors de l'Òmnium Cultural d'Igualada -ara fa quaranta anys!"; i que, en efecte, ens cal "una mica més d'humor [...] No tantes cares llargues, no tants posats de transcendència, com si cada paraula que diguéssim hagués de passar a la història i s'hagués de convertir en lapidària". Adreçant-se a l'auditori de l'Ateneu d'Igualada, Eduard va mostrar, "posats a parlar d'identitats, com n'és de diferent la nostra manera de parlar i d'entendre les coses de la que practiquen els espanyols. Allà on ells diuen de pies a cabeza, nosaltres diem, molt millor, de cap a peus. I "allà on parlen d'adiestrar un caballo, nosaltres hi posem una mica de mà esquerra: ensinistrar un cavall. I el millor de tots era d'ordre religiós: allà on el castellà parla sempre de la Virgen d'aquí o d'allà, en totes les seves múltiples invocacions, nosaltres parlem sempre de la Mare de Déu. És la prova indiscutible, va dir, que, per als catalans, allò que més ens interessa i ens meravella de Maria és la seva maternitat, la seva condició de mare de Jesús: no que fos verge...". Idò: així sigui, pel segles dels segles, amén.