Menorca, com a bon territori insular, presenta, grosso modo, dues classes de nadius més o menys exactes i precises, diríem que característiques. D'una banda, s'hi donen els individus clarament autòctons, d'anys i panys, secularment assentats, sense arrels enlloc més. Són, stricto sensu, els indígenes. De l'altra, hi ha els accidentals, aquells que hi neixen per causes de l'atzar, per incidents de pas o esdevinguts en moments passavolants i incerts dels progenitors. No crec, tanmateix, que aquesta improvisada tipologia que mir de discernir sigui, en absolut, peculiar de les terres illenques; tampoc única o privativa. És probable que un falcat de terres continentals puguin també esgrimir bonibé la mateixa gradació bàsica i elemental. Però, açò no obstant, les illes concentren aquell altre factor, ara en efecte intrínsec i genuí, de ser un territori que rep la presència -inestable i per temps curt i finit- de determinats segments socials i professionals, proclius a ser ocupats per gent del propi Estat que hi van i en vénen amb una predeterminació d'escàs desig d'arrelament.

Hi desembarquen amb la resolta disposició a marxar tard o d'hora, i oblidar-se'n de seguida. Vull dir que les illes, curiosament, són terres per practicar-ne formes endògenes, inclosa l'endogàmia pura i recalcitrant, però també l'estadi de pas, la meta volant de moltes persones en mudança permanent, poc agombolades per la noció de pertinença. Les illes, en definitiva, engendren tipus que són roques en una roca, però també llavors ingràvides i volàtils com a bimbolles de sabó que el vent s'emporta sense rastre ni records sobre el propi origen. Altra cosa són, però, els immigrants purs, que acostumen de trasplantar-se en un lloc nou amb l'estratègia de romandre-hi, sobretot a partir de la generació dels fills, que solen presentar un grau d'assentament i d'identificació amb la pàtria d'hospitalitat que sovint resulta forta, estable i no poc compromesa. Així em sembla a mi, que us rall ara, pel que fa a aquest darrer supòsit, descrivint-me a mi mateix com a menorquí abrandat de matrimoni mixt entre una autòctona secular i un militar que hi va ser destinat de tinent d'acadèmia.

Sempre he pensat que les illes són terres que abriven una forma de poblament, encara que sigui numèricament insignificant, derivada de la vigilància del centralisme i, en general, dels poders de l'Estat que aspiren a "guardar" la perifèria. A Menorca, des del segle XVIII, així ens ho trobam repatàniament demostrat. És ben bé els casos innúmeres del funcionariat de tots els nivells i totes les branques de l'Administració, començant per la guarnició armada que hi és mobilitzada. En altres casos, les illes són vistes com a llocs de reclusió voluntària, remota, un bon punt de poesia èpica, o potser homèrica; allí on hom aspira a guanyar-s'hi una mena d'assossec definitiu i discret abans de passar avall desat de les bullangues del món. I no manco, també actuen com a taules de salvació, o de refugi, per a persones sense rumb, o potser excessivament atiades a rodolar.

És per aquests caminois misteriosos que les illes som bressol de figures plenes de tipisme; d'aquelles que, aplicant-hi una lògica natural, no hi haurien d'haver nascudes mai. Així ho he considerat aquests dies, en saludar i dispensar una hospitalària xerrada a Martha Daura, la venerable, l'encantadora filla del pintor Pere Daura. Va ser aquest artista un ciutadellenc impensat, diguem-ne, fruit d'una anticipació natal no prou calculada durant una visita dels pares a l'illa com a viatjants del comerç. El part se'ls avançà al 21 de febrer de 1896. O és també el cas del crític teatral Alfredo Marqueríe Mompín (1907); el de l'actriu Josita Hernán (1914), famosa per la pel·lícula La tonta del bote; el de l'alt senyor Antonio María Marcilla de Teruel-Moctezuma y Navarro (1827), catorzè comte de Moctezuma; el prestigiós jurista liberal, diverses vegades ministre de la Corona i acadèmic de la Història Pedro Gómez de la Serna y Tully (1806); i, encara, el del novel·lista romàntic Fernando Patxot Ferrer (1812), nascut a Maó quan els pares hi eren refugiats de la Guerra del Francès, com també li havia succeït a Josep Maria Recasens i Sanahuja (1813), metge de gran prestigi que arribaria a ser, de família originària de les comarques tarragonines fugida de la invasió napoleònica. Heus aquí uns certs episodis propis de les terres insulars, a vegades cruïlla, a vegades destí buscat. Entretant, els insulars aborígens fan el que, en raó, els pertoca de fer: resistir com a roques, en una roca, els embats incessants del mar.