Des de l'esclat de la crisi que a tots els nostres municipis han començat a proliferar molts negocis dedicats a comprar or. Els veig a Inca, a sa Pobla, a Palma, a Barcelona, i per internet m'assabento que la febre d'or és present per tots els països d'occident. Gairebé és matemàtic: allà on abans hi havia una agència immobiliària, ara hi ha un despatx on un senyor amb una balança i cara de taxidermista compra l'or a qui el vulgui vendre, segurament empès per les estretors econòmiques.

En això es basa aquesta economia: a buscar puntals sòlids als quals aferrar-se. I en què el diner circuli: si el diner s'estanca en algun punt del laberint econòmic tots podem tremolar. I així tornem a l'economia primitiva, la basada en els metalls preciosos. Abans de la Primera Guerra Mundial, els diners responien a un valor en or, mesura després abandonada. Però sempre queda l'or quan el dòlar flaqueja, quan la Borsa es torna boja i s'emborratxa d'eufòries i de pors -la retirada del gran Steve Jobs ha sotragat les borses de mig món-, o quan ja els totxos no valen si el seu pes en somnis d'okupa. Tornem a l'or, doncs, a la riquesa primària, a allò que no cau de valor a pesar de la volubilitat dels equilibristes. L'or és un ídol incorruptible, aliè a les incerteses econòmiques i polítiques; com que no és una moneda sostinguda per cap govern, l'or no depèn de les febres d'uns líders amb sabates de suïcida.

Aquell pervers enemic de James Bond, Auric Goldfinger, ho sabia: l'or ho és tot, sobretot si és l'or propi, per això volia contaminar amb bombes atòmiques comunistes la reserva d'or del Fort Knox ianqui.
Rere Goldfinger, l'especulació, comprar barat per vendre car, acumular coses adquirides a baix preu esperant vendre-les amb un sucós benefici. Els perfeccionistes denuncien que aquesta dinàmica és immoral, i fan una impugnació en massa a l'economia de mercat, la qual tan sols és una tècnica, una ciència eixelebrada. Pot ser seria més moral que dos i dos sumessin cinc, però, estimats amics, la veritat no obeeix. Quan la meteorologia sigui moral també podrem demanar que ho sigui l'economia. Mentrestant, els especuladors continuaran fent girar la roda del món.

Quan tothom comença a témer que el paper moneda no valgui res (com el marc alemany en temps de Josep Pla; un cafè valia a Berlín uns quants milions de marcs), quan l'euro i el dòlar comencen a fer cara de nen ximple, la gent torna als metalls preciosos, una mena d'entelèquies que suren en un món de valors absoluts, alliberats de les contingències de l'economia moridora. Fet i fet, els bitllets només són papers impresos, estampes d'una joguina per a adults amb la qual anem fent la viu viu fins que ens agafem els dits emportats per l'avarícia.
El preu de l'or ha pujat un 91% des de l'inici de la crisi financera. A les botigues esmentades compren l'or ben barat, a un 30% menys del que el cobren després en forma de lingots. M'agradaria veure com Goldfinger va cobrir d'or la seva amant després de fer-li l'amor. Beware of his heart of gold. This heart is cold.