Fins ara, la presidència de Josep Melià havia significat tenir les coses clares: saber que calia fer tot el que fos necessari per deixar enrere el passat de la vergonya que representaven els tres anteriors presidents del partit. No obstant això, l'estranya reacció davant el cas de Catalina Julve pareix que ha descentrat del tot, novament, la cúpula regionalista i, com abans, comença a fer passes insegures, cercant excuses en lloc de donar explicacions, fabricant mentides per no actuar i intentant un impossible exercici de tancar files per l'atac de l'enemic exterior que no existeix. Recorda els intents de Miquel Nadal, Miquel Àngel Flaquer i Maria Antònia Munar de no acceptar la realitat. Quelcom de molt perillós per a qualsevol polític. Però tractant-se d'un de tan petit i tan fràgil com és UM, el perill s'incrementa exponencialment.

El patètic episodi d'intentar fer veure que el jutge no ha posat mesures cautelars a Julve demostra l'estat de xoc en què novament està la direcció d'UM i la incapacitat de donar-hi una resposta adequada. En lloc de donar llum ha optat per les tenebres, com feien abans els seus antecessors. Julve ha estat objecte d'una mesura cautelar. Perquè considerar de qualsevol altra manera l'obligatorietat de presentar-se al jutjat cada quinze dies és un doi com unes cases. Ara bé, aquest doi no importa a ningú per res, més enllà de servir per constatar l'estat d'histèria en què està immersa la direcció regionalista. Ni tampoc és important que es deixi en evidència que la direcció d'UM -com la del PSOE- posa en valor el codi de blindatge dels possibles corruptes fent deixadesa de la seva responsabilitat i deixant als jutges que posin als seus militants el nivell de dignitat i concepció ètica en la representació dels ciutadans, que això, i no altra cosa, són els codis interns repugnantment titllats d'"ètics". No, tampoc no és això, allò important, políticament.

Si deixam de banda qüestions relatives a l'ètica i la dignitat, tal com ha fet la direcció d'UM en el cas Julve -i fan el PP i el PSOE en els seus casos de possible corrupció-, allò que políticament és més rellevant és que l'actitud de la direcció regionalista denota el vertigen que sent davant les urnes. Ja no és només la manca d'explicació ni de reacció davant el fet de tenir imputada judicialment per possible corrupció la portaveu, que és ploure sobre banyat, sinó que caient-li a sobre la tempesta que li cau, filtrin als mitjans que tenen enquestes pròpies que els donen 4 diputats -fa un parell de mesos eren 6-, cosa que fa riure els estranys i plorar els pròxims, que plorin perquè la premsa... els persegueix!, o que neguin la realitat per mantenir Julve com a candidata de futur. Tanta desesperació es pareix molt a l'actitud de Nadal, Flaquer i Munar quan començaven a estar acorralats per la realitat que negaven.

Denota novament la mateixa forma de reaccionar que la que va tenir, en famosa ocasió, Francesc Buils, posteriorment imputat judicial. S'ha de reconèixer que la direcció d'ara és més elegant, no la diu tan grossa com la deia Buils -sobre la conspiració-, però Déu n'hi do els dois que ha dit aquests dies i, sobretot, els signes que emana en el sentit de sentir-se acorralada per la realitat. La qual cosa, per a un partit tan petit i que ha patit el que ha sofert UM, és un perill extrem.