Menorquinitat imperible dins un convent

Cada vegada que faig una visita al convent de Santa Clara de Ciutadella -s'entén, accedint més enllà del torn- em ve la glopada de considerar-lo un bé històric i cultural del màxim interès, d'un humanisme i d'una menorquinitat imperibles. I açò, a banda, és clar, de l'interès espiritual, religiós i contemplatiu que també, medul·larment, abassega intramurs. Són tantes les raons positives i optimistes per pensar d'aquesta manera, que protegir la comunitat que hi sujorna és congriar país, o bonibé. Així em sembla, per com el cenobi concentra substantius valors de tall històric, de personalitat d'un poble i de fonaments morals. Fet i fet, són d'una mena que tenen molt a veure amb aquells que confereixen identitat a la Menorca dels últims segles damunt les pàgines de la història. Ho havia escrit aquí mateix, en una crònica meva de fa potser cinc o sis anys. Ara, m'hi he de reiterar: les clarisses representen, per a la perspectiva del temps, l'única institució que, encara ara, subsisteix amb una presència constant i estable d'ençà que Alfons III el Liberal acabdillà la conquesta cristiana el 1287. Com emfatitza una proclama de les monges, el convent conforma una tradició de "set-cents anys de presència orant". I val a remarcar, sí, que hi porten acumulats set segles i busques sense que res no les hagi alterades -excepte dos ensurts esfereïdors que han remuntat. Dia per dia -alerta: a la vora de 264.000!-, les monges es mantenen a Ciutadella enmig d'una aquilotada pau, en un silenci conventual pulcre, pregant i somrient per la fraternitat del poble, sempre a l'esguard del bo i dolent que li recau a Menorca en un moment o altre en el curs dels anys. En canvi, de les institucions polítiques de la Menorca de la conquesta catalana, no hi queda res, ni les ombres espectrals per enlloc. Tampoc els vells ens d'ordenació estamental i gremial, ni l'estructura econòmica agrària, ni cap altre organisme civil o religiós dels que foren fundats pel monarca de Catalunya i Aragó: ni tan sols l'organització ni la jerarquia catòlica, perquè ara (des del 1795) som una diòcesi i llavors érem, com tantes vegades i en tants camps ens havia passat, una mena d'apèndix curial de Palma. Entretant, deia, Santa Clara és l'única -exactament la darrera- institució d'ordre reial del temps d'Alfons que s'aguanta en els nostres dies, a la tombada del tercer mil·lenni. Es diu de veres!
El reial monestir s'aixeca sobre una parcel·la, just girada una mica al biaix, entre els carrers del Portal de sa Font, Dormidor de ses Monges i Santa Clara. Si decidiu d'anar-hi tot travessant aquest últim carreró, us el trobau com si fos una mena d'eixampla-cors, que és aquella dilatació de l'alè que us vindria si transitéssiu per dins un capil·lar que, de sobte, desemboqués en una vena cava, ampla, fluïda, de calibre gros. Notareu, només de plantar-vos davant les reixes de l'entrada, que s'hi forma un rabeig molt agradable per al transeünt. És una raconada dolça on s'hi fa la calma del brunzit de la vida moderna que ens encalça. És, en efecte, un indret plàcid de solana assegurada -si l'astre sol, ben entès, no rau eclipsat entre núvols. Hi veureu un indret de lluminositat diàfana i optimista. Potser per açò el banc públic que hi fa guàrdia sempre acostuma d'estar ocupat per una persona o altra que aprecia la beatífica tranquil·litat que hi ha allí embassada, talment com un meandre de pacifisme. La sensació, però, es multiplica encara més quan, darrere vostre, es tanca la portalada alta, feixuga, que franqueja el convent. De seguida, quan heu travessat el vestíbul i heu deixat a l'esquerra l'ull d'escala, topau amb el claustre. Creieu-me: ben segur que ho heu vist mai un espai arquitectònic amb tanta llum. És un mar de claror transparent i un oceà de mantell solar. Com que el silenci, aleshores, us encongeix el cor urbà que transportau de fora, la sensació celestial que us guanya resulta impressionant. A mi m'estarrufa i em fa venir de seguida el bàlsam d'allò que, a la mida humana, és senzill, humil, harmònic, transcendent. El dia que exportarem a la vida diària uns mil·ligrams d'aquesta mena de capteniment, les guerres dialèctiques i de fusell s'hauran acabat. I si no, que al Cel ho vegem.