No és casual que s'hagi parlat poc de la renúncia de Santiago Sierra al Premi Nacional de les Arts Plàstiques 2010. La seva coherència en defensa de la llibertat de l'artista, que no vol ser instrument d'un estat que dóna alegrement els doblers de tots a la banca, que participa en guerres dements i que s'encabota a desmuntar l'estat del benestar en benefici d'una minoria, incomoda tothom. A uns, els retrata, i a altres, ens recorda que som porucs i sovint massa condescendents amb el sistema.

Rebutjar 30.000 euros amb arguments com els exposats abans i amb els que acaba la missiva "l'estat no som tots. Són vostès i els seus amics. Per tant, no em comptin entre ells, perquè jo som un artista seriós" mereixeria més atenció perquè és una veu diferent de les que a diari ens parlen de resignació amb la regressió de drets i de benestar. Segur que els ciutadans no tenim la responsabilitat més gran en aquesta crisi però, també segur, que no feim front als que s'hi rebolquen en ella, joiosos com porcs dins la soll. De fer-ho, almanco ens quedaria la satisfacció de no ser-ne còmplices, fotuts i banyuts.