Alfredo Pérez Rubalcaba aconseguí ahir el seu somni: ser l'home d'acer del Govern socialista. Vicepresident, portaveu i ministre de l'Interior, tot en un mateix pack. Impressionant. S'ha convertit en un factòtum que deixa en no-res el poder que un dia tingueren Alfonso Guerra i Paco Àlvarez Cascos.

Alfredo és política en estat pur, com les Ciències Químiques que va estudiar. Començà la carrera en els finals del franquisme a Madrid dins una cèl·lula anarquista, diuen que d'ànima explosiva. Un dels seus companys de grupuscle és mallorquí i militant avui en dia en un partit nacionalista d'esquerres. Dins la cèl·lula, l'àlies de Rubacaba era H. Diuen que era un radicalot de bandera en la seva lluita contra Franco. Anys després aterrà al PSOE i es féu felipista de pinyol vermell, fins que en els anys noranta assolí el nucli dur de González com a ministre en els temps de resistència contra les cada cop més fermes evidències dels crims del GAL.

Sempre hi ha hagut un punt en la biografia d'Alfredo H que ell s'encarregà de maquillar. "De què feia son pare?", li demanaren en una ocasió, quan ja era famós. "Pilot d'Iberia", contestà. Després es mirà aquesta dada i es comprovà que en realitat era mecànic de vol... en la darrera etapa de la seva vida professional. De fet, el pare de Rubalcaba era militar de l'Exèrcit de l'Aire. Era un suboficial (exactament igual que el pare d'Aina Carvo i Yolanda Garví, per exemple). L'Exèrcit de l'Aire fou altament disciplinat pel franquisme des de la Guerra Civil fins que va dur el pes de la lluita en la guerra colonial de Sidi Ifni el 1956. Són dades que fan curiosa la biografia d'aquest gran defensor de la Llei de la memòria històrica.

Què feia un fill de militar dins un grupuscle anarquista, allà, a Madrid, quan Franco encara era viu? És cert que dins la tradició anarquista espanyola hi ha nombrosos personatges que negaren l'Estat en la seva joventut i després es convertiren en grandíssims servidors d'aquest Estat que havien odiat. Durant la Guerra Civil, i en el bàndol republicà, el ministre de Justícia era anarquista (Juan García Oliver) i també es comenta que l'arxifamós comissari Conesa, un dels caps de la Brigada Politicosocial de Franco, començà la carrera pública com a militant anarquista en els anys trenta, encara que en aquest cas s'assegura que era en realitat un infiltrat i confident.
El cas de Rubalcaba és d'una transformació ideològica sublim. Tothom té dret a evolucionar. Però ell ha passat de ser H a convertir-se en el ministre de l'Interior que més ha incrementat la plantilla de la Guàrdia Civil en tota la seva història. El 2004, la Benemèrita tenia 69.000 membres. Ara són 84.000.

També (de manera injusta) gent del PP parla del Comando Rubalcaba, entès com la utilització partidista de l'Estat per mantenir-se en el poder. El cert, però, és que aquests darrers anys s'han produït engrillonades massives de peperos. I aquella inesborrable nit del 13 de març del 2004, amb tothom plorant els 190 morts dels atemptats a Madrid i unes hores abans d'anar a votar, Rubalcaba sortí per televisió i digué: "Los españoles se merecen un Gobierno que no les mienta". Va ser el final del PP en el poder. Durant aquest darrer lustre, no pocs ministres socialistes més joves que ell s'han cremat. Ell, no. Ell, que ja frega els 60 anys, continua incombustible. Cap reacció no l'afecta. Fa honor a la seva formació de químic. Té molt més poder que Fouché quan era ministre de Policia de Napoleó. I té més futur que Zapatero i totes les seves ministres juntes. Ni Dios, ni Estado, ni patrón, cridava de jove. Ara, Déu és ell; l'Estat és ell i el patró del Govern és ell.