Enmig de la desesperança i de les pluges de la tardor que a la fi han començat a netejar els carrers de Lisboa sempre hi ha una espurna d'alegria en forma de llibre. Han passat les celebracions de la República, tristes perquè Portugal tampoc no se'n surt i, tot i que el Govern gasta diners en coses inútils com submarins, cal retallar de cada vegada més drets socials i fins i tot aquells que foren presidents de la República fan una crida als partits majoritaris, socialistes i populars, perquè facin un esforç d'entesa, que això penja d'un fil i és massa feble.
La situació portuguesa no és que sigui pitjor que la de la resta dels països europeus del seu perfil, però se li ha d'afegir aquesta malenconia de caràcter que l'agreuja. Per això, la tardor ha arribat amb la seva càrrega d'ions negatius i amb una netejada d'atmosfera que s'agraeix perquè des del mes de març no plovia de veritat i ja calia que l'Atlàntic es deixàs sentir amb tota la seva intensitat. Han sortit les gavardines i les mànigues llargues dels armaris i aquest país comença a semblar-se a una altra cosa, com a mínim vesteix d'una altra manera, molt més europea. Serà influència de l'emigració.
I la tardor ens ha atorgat un nou regal. Es diu Livro i el seu pare és José Luís Peixoto, l'escriptor portuguès més important del moment amb permís de Lobo Antunes, a qui l'acadèmia sueca ha tornat a ignorar una vegada més per premiar en Vargas el desagraït, en Vargas el fustigador, en Vargas de qui s'obliden les seves filiacions amb la cultura imperial i la seva desastrosa campanya política, en Vargas que és sud-americà i de dretes i per això ja tocava -per cert, que algú miri la pel·lícula Tinta roja i ja veurà amb quina cruesa valoren Vargas els mateixos intel·lectuals sud-americans-. Per sort, la tardor ens ha duit un nou Peixoto per poder oblidar-nos de la infàmia de Suècia (com es nota la llarga mà de l'extrema dreta que ja hi governa).
És veritat que la tardor literària a Portugal sempre ens deixa molts bons llibres, però el cas Peixoto és diferent. És la constatació que alguna cosa bona feren aquells homes que decidiren acabar amb la dictadura més antiga d'Europa i que poc després varen començar programes intensius d'alfabetització. Peixoto és de Galveias, a l'Alentejo, i allà va tornar a presentar el seu nou llibre, perquè Galveias sempre és present a les seves obres. Peixoto i la literatura portuguesa -i fins i tot la mundial, perquè l'autor és un dels portuguesos més traduïts arreu del món- ho deuen tot a un petit autobús carregat de llibres que el convertiren en escriptor. Ell sempre reconeix el deute i sempre que pot comença la gira de presentacions a casa, amb la mare a primera fila. En aquesta ocasió, Peixoto incorpora l'emigració de molts portuguesos als anys seixanta en el seu text, com els seus pares, que marxaren a França, on varen néixer les seves germanes petites -ell ja va néixer a l'Alentejo el setembre de 1974, quan Portugal encarava noves esperances. Aquell autobús i aquell esforç d'homes i dones en favor de l'alfabetització s'han traduït en una obra d'una potència brutal.
Peixoto ha tret nou llibre al carrer i tothom és una mica més feliç, perquè, en aquests temps d'incerteses i dubtes, l'escriptor de 36 anys representa el triomf de Portugal i l'esperança. Demostra que d'una petita vila de l'Alentejo es pot arribar al món -la seva gira de presentacions inclou Xile, París, Anglaterra...-, que Portugal té quelcom per exportar a banda dels taps: històries. L'escriptor va guanyar el premi Saramago del 2001, que consagra els millors escriptors joves, i ara, quasi deu anys després, continua essent la gran esperança de Portugal.
Per cert, en català només se'n pot llegir una obra: Te'm morires, un llibre bellíssim i molt dur sobre la mort del pare, traduït per Antoni Xumet i publicat per El Gall en una edició preciosa. Pot ser que algú es decideixi amb la resta de l'obra, no? No ens podem deixar perdre les seves històries, perquè Peixoto traspua Europa a cada línia que escriu.
