És evident que l'Antich que llegeix discursos és el principal enemic del president Antich. Però no és l'únic que té enemics sorprenents en aquest debat. Melià, que tengué la millor intervenció des que és president d'UM, també carregà amb la incomoditat d'un enemic no esperat: les mambelletes del PP que coronaren el seu discurs. Es postulà com el defensor de la dreta mallorquina -la que vol camps de golf i mínimes normes per a fer negoci, com la patronal d'escoletes- però no va ser per aquesta coincidència que l'afalagaren sinó per dubtar del pes del president a Madrid i per parlar, per uns moments, en nom de tota l'oposició. És cert que el discurs no es desvià del que s'esperava, fins i tot, si s'haguessin mantengut com a socis d'Antich, perquè al final de la legislatura la teoria política diu que tothom ha de marcar el seu territori i destacar les diferències amb la resta, tal com discretament va fer Barceló, del Bloc. També ho és que el discurs d'UM, aquesta legislatura, sempre ha tengut el morbo afegit d'esperar a veure com s'allunyarà de l'esquerra, quina daga clavarà al soci o exsoci en aquesta relació d'amor i d'odi que caracteritza l'associació o les expectatives de tenir-la. Sigui com sigui, Melià destacà per sobre dels altres portaveus i, amb aquesta imatge de confiança en si mateix, generà confiança en el seu lideratge.

Pastor, que s'estrenava acomiadant-se, patí l'atac d'un enemic desconegut i implacable que li preparà un discurs basat en la comparança de la situació del 2005 i la d'ara. Una manca de rigor científic tan "brutal" -adjectiu que Antich utilitzà brutalment diverses vegades- desacredita qui es postuli com a estadista. Convendria fessin cas a Ana Botella i a la lliçó sobre peres i pomes que ens delectà. No es pot comparar l'economia del país sense considerar la conjuntura mundial si no es vol caure en el ridícul més aclaparador. A partir d'aquí, poc importa el què digués perquè ho feia amb el calçons baixos.

Al president no li convenia contestar a tots menys al PP per un costat i deixar el freg a freg dels partits majoritaris per al final. S'hauria interpretat com un lapsus mantenir UM en la mateixa consideració que els socis de govern i com una innecessària complicitat fer-li excepcional dedicació sense ni tan sols tenir grup parlamentari. Així que inaugurà un nou model de debat, el del president contra tots i a la vegada. Aconseguí menysprear Pastor que, ferit en la seva autoestima, replicà acomplexat i virulent alhora. Despullat del discurs que li escrigueren, el manacorí enllaçà diversos cops contundents a la barra d'Antich que ja s'havia despullat d'estadista. Així, en roba intel·lectualment interior, ambdós creuaren cops i travetes. Com sempre, en aquest format fet a mida de qui governa, guanyà el president i l'opositor aconseguí guanyar presència entre els seus. En realitat, hi perdérem tots pel baix nivell de la contesa.