Per aquells que, com jo mateix, modestament, creiem en la funció cabdal de la història en la forja dels pobles i de la consciència profunda de l'home cívic, avui no és pas un dia innocu qualsevol. Un 4 d'octubre de l'any de la conquesta cristiana de l'illa de Menorca per les armes del rei d'Aragó i Catalunya, Alfons III, es dictava l'ordre reial que concedia les franquícies i els drets polítics als habitants que foren cridats a fer el procés de repoblament de l'illa "de bona gent de catalans". Fou el 1287, moment de la definitiva interrupció de la infeudació pactada per Jaume I amb el moxerif àrab de l'illa (Capdepera, 1232), i que, en conseqüència, produí l'annexió al món cristià i al marc de la catalanitat política, lingüística i institucional de la balear menor, la substància del qual encara ara és tibant a la realitat menorquina actual. Uns anys més tard, tan bon punt es proclamà el regne privatiu de les Mallorques arran de la mort del Conqueridor i la coronació del seu fill Jaume II, el meu niell es veié encara més atansat a la prístina catalanitat jurídica. Per ordre del "Rex Faber", el 24 de gener de 1301 els procuradors reials a Menorca Arnau de Burges i Pere Estruç reorganitzaven el règim de propietat de la terra.
A continuació, el 19 de març del mateix any 1301, el rei signava l'anomenat Pariatge, que hagué de suposar, no sols l'establiment de la base de la planta parroquial de l'illa, sinó la nostra primera gran ordenació territorial -una mena de PTI d'aleshores. En tercer lloc, el 30 d'agost del mateix any, el monarca atorgava als menorquins la Carta de Franquesa, és a dir, la constitució jurídica que, amb poques diferències de límits, romangué viva durant tota l'Edat Moderna fins a les revolucions liberals del XIX. Com vol el doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas, les Ordinacions tingueren una transcendència que sobrepassa, de molt, l'època medieval en què foren dictades, per com són l'element crucial de la configuració de la personalitat històrica de Menorca.
En definitiva, aquella tríada d'ordres legals són la medul·la jurídica que els nostres avantpassats defensaren aferrissadament durant segles com a referents de la idiosincràsia històrica. Totes tres disposicions reials revestiren repercussions que, en efecte, han ultrapassat l'època medieval en què foren dictades, ja que cal entendre'ls com la llavor primigènia sobre la qual s'aixecà l'estructura de la societat menorquina, si més no durant sis segles. Amb poques transformacions considerables, es mantingué viva fins al primer terç del vuit-cents.
Per tant, atesos els anteriors antecedents històrics, les nou corporacions polítiques de l'illa de Menorca (vuit ajuntaments i un Consell Insular) haurien de ser mirades com la pervivència no sols de la genuïna sobirania popular, sinó, ensems, com l'encarnació contemporània transfigurada de les antigues institucions juridicopolítiques que regiren la vida pública del nostre poble menorquí d'ençà de la baixa Edat Mitjana.
Sobretot el Consell és, per mi, la més patent i indiscutible reparació legal que ens ha fet la Constitució del 1978 en retornar-nos, als menorquins, el dret a disposar d'un ens de govern insular propi, en la línia de filosofia política que ja havia imperat entre 1287 i la constitució liberal del 1836, que, esfereïdorament, ens assimilà a les corporacions de règim comú (ajuntaments i diputacions provincials, que foren, sí, l'autèntic "café para todos" d'aquesta agitada, a vegades convulsa, Espanya).
És en recórrer l'anterior marrada per les pàgines del nostre passat col·lectiu, que m'adon de la incontrovertible virtualitat de l'home històric. L'home, en definitiva, no té altra entitat substantiva i diferencial de la resta d'éssers vius del planeta Terra que la històrica -suposat, és clar, que hom no es resigni, miserablement, a una simple identitat animal i zoològica del mer alè pulmonar, la ingestió alimentària i la reproducció.
