El món no se'n surt

Aquest estiu l'historiador britànic d'origen jueu Tony Judt ha mort a l'edat de seixanta-dos anys. Judt és l'autor d'uns dels millors llibres d'història que es puguin llegir, el monumental Postguerra, un volum que ens explica amb una tensió narrativa impecable l'esdevenir europeu des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a dia d'avui. Judt fou un jueu singular; un anglès que es fa soldat d'Israel després de viure en un kibbutz i participar a la Guerra dels Sis Dies. Va ser un dels intel·lectuals europeus que més va fer per depurar l'esquerra dels seus tics autoritaris, per allunyar-la d'una cruel idolatria a la Història que encara massa sovint la fa còmplice de revolucions sanguinàries. En aquest aspecte, són exemplars les seves proses sobre Jean-Paul Sartre, el primer gran intel·lectual global guia del progressisme més inhumà, una torxa que portava fins ara Saramago i que a dia d'avui s'encarna amb personatges tan tètrics com el suposat filòsof Zizek.

És ben trist que els intel·lectuals de l'esquerra antiautoritària no rebin entre nosaltres cap beneplàcit o aplaudiment. Que l'esquerra pateix una sequera mental considerable, mancada d'idees sòlides, fonamentades i perspicaces ja és moneda corrent, però evidenciar-ho en la fredor, ignorància o indiferència en què ha estat rebuda la mort de Judt fa que tot plegat sigui més lamentable. Guardo un article de Natjat El Hachmi on l'escriptora afirma que és d'esquerres perquè està contra el consumisme i contra el treball no remunerat. Amb discursos així, apareguts amb total bona fe en diaris d'esquerres, hom sent ganes de posar-se a vomitar. Ho diu Judt: és un posat irresponsable i retòric que no ajuda a res, i que fa bo el tòpic: l'esquerra fa temps que no necessita les idees perquè li basten els enemics.

El testament intel·lectual de Tony Judt es diu El món no se'n surt, i aquesta setmana començarà a arribar en traducció catalana a les nostres llibreries. És el primer llibre de Judt que tindrem en català, a part d'alguns molt bons articles que la revista l'Avenç li havia publicat durant els últims anys. En aquest llibre, Judt s'adreça al jovent, a la seva desorientació política, una desorientació que ara, contràriament als anys seixanta, no és tradueix, per fortuna -almenys majoritàriament- en una arrogància gratuïta i vehement sinó en un fondo sentit de confusió: 'En què podem creure? Què podem fer?'. Judt ho diu molt clar: ser liberals i defensar la socialdemocràcia. La vella esquerra escara maleeix el mercat i idolatra l'Estat, quan el que hauria de començar a fer ja (si no vol que una dreta molt més perspicaç ho faci per ella) és decidir quina mena d'Estat volem, o podem pagar o suportar.
Hi ha un jacobinisme implícit en l'esquerra -i per extensió en l'independentisme-: nosaltres som els virtuosos i els altres són tots uns bajans i uns opressors. I així no anem enlloc. Ara veiem com la crisi del capitalisme sense traves provoca l'auge dels partits més amics del capitalisme sense traves. I tot davant d'una esquerra que no sap què fer.