Ignasi Pons i els Retrats de Lô

Fill de professor i excel·lit poeta, de mare ensenyant i de germà artista pintor, ¿algú pot dubtar de la positiva influència de què n'està impregnat, potser fins a la medul·la, n'Ignasi Pons? Si resulta molt exacte que la família actua d'autèntic gresol en la configuració de la conducta i la personalitat definitiva dels fills, entenc a pler que el jove Ignasi hagi abraçat, com a afany de vida, una activitat creativa: la comunicació audiovisual. Una seva idea artística, aquests dies, porta en revolt la meva vila d'Alaior, que també és la seva des que hi nasqué el 1987. Sota el títol Retrats de Lô, ha coordinat una experiència de visible atractiu popular, cridada a repetir-se en anys successius amb el mateix èxit de públic i d'elogis generals.

N'Ignasi, durant el darrer any de la carrera al CESAG de la Universitat de les Illes Balears, va concebre la idea de muntar una exposició de retrats que reflectissin tipus característics de la nostra ciutat: forneres, empresaris, cantants i actrius, metges o pintors. Ho ha dut a bon port a través de la càmera d'autors acreditats, també alaiorencs natals, de manera que se n'extreu una seductora galeria d'alaiorencs retratats per fotògrafs alaiorencs. Vull dir, obres amb el doble atractiu de l'objecte artístic aconseguit i de la firma creadora que hi apareix. El resultat concloent ha estat, en efecte, una col·lecció de vint retrats de dinou autors (el vintè és un autoretrat del pintor Pere Pons, del grup d'art Xalubínia-Menorca, dirigent del Centre Internacional de Gravat).

Des que les portes es van obrir, la desfilada de gent és incessant, amb una sala municipal d'exposicions que no para de rajar espectadors. Entren i surten, agitant una plenamar de comentaris i d'esglais d'admirats.
Ignasi Pons Moll ja ha acabat la llicenciatura en arts audiovisuals, atiat per uns referents que jo, més tost atansat a la generació del pare, he forçosament d'arquejar les celles i romandre'n esblaimat així que els esmenta. Diu sentir vívid interès per Chris Market, Paul Thomas Anderson o Radiohead. Déu meu, que em tallin d'arrel la llengua si dic mentida en assegurar-vos que mai de la vida, abans d'ara, no n'havia sentit a parlar, de cap d'ells.

Què faig jo, desat de l'univers d'estrelles emergents que il·luminen els artistes joves? ¿Podré resistir l'arronsada del temps fent-me fort a la vora dels mites de la meva generació: Cohen, Simon and Garfunkel o Bob Dylan pel que fa a la cançó poètica americana? O en relació als cineastes clàssics "de sempre", ¿podré sobreviure si em declar afecte a Berlanga o Pasolini; en tot cas, als mestres anteriors a l'estrafolari i caòtic Almodóvar? De sobte, començ a fer-me càrrec del que significa la generositat de deixar pas a l'energia que puja.

Però, al capdavall, n'Ignasi no se'm perfila com a jove remot i inassolible, sense punts de connexió comuns. El fet, per mi esplèndid, fenomenal i positiu, és haver-li llegit unes declaracions de premsa en les quals hi ha cantussejat una confessió força cordial -enteneu-me: de la corda del cor- que em fa venir confort. "M'estim molt Menorca" -ha dit-, i m'agrada molt la mar i la quietud", que encara ha remarcat, fent espurnejar una fresca brillantor d'ulls. Ignasi Pons és un arquetip alt, de bona complexió, d'espatlles olímpiques, nas de molsa, ample i recte, més propi de l'atavisme de la saga dels Pons d'Alaior que no pas del Moll de Ciutadella. Fa els ulls morens en ratlla, i el rostre en òval, tot traspuant encara certa timidesa davant un públic.

Hi posa, però, naturalitat i fermesa. Així, sabem que el projecte dels retrats populars s'ampliarà. Ben bé, fins haver aplegat el centenar d'originals, sota la custòdia municipal. Esdevindrà una mena de contra-galeria de fills il·lustres. Si més no, el complement ben trobat de les patums a l'oli que formen la nòmina clàssica dels alaiorencs excel·lits, cares majestàtiques de la sala capitular de la vila. M'agrada aquesta ocurrència indirecta d'haver estrenat al poble una segona galeria de tipus memorables, humaníssims. Perquè la gent comuna també n'és, memorable. I s'ho mereix.