Toros i cultura

La prohibició de les corrides de toros "estatutaris" a Catalunya ha provocat la reacció histèrica habitual. Per una banda, els que la consideren un atac a la identitat espanyola i, per l'altra, els que la celebren precisament per això mateix. I sí, és possible que hi hagi alguna cosa d'això, d'aquí que les corrides entrin al sac "estatutari", el de la polèmica per la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut de Catalunya. Aquestes interpretacions en clau identitària són una mostra del poc nivell al qual ha arribat la política en aquest país, la qual cosa no és cap novetat i, per tant, no paga gaire la pena perdre-hi massa temps. Simplement s'ha de constatar la ridiculesa i ja està. Ridiculesa que, per cert, és probable que no s'aturi aquí i la beneitura arribi al Congrés dels Diputats si el PP, com pareix, força que Ses Senyories votin sobre la declaració de la mal anomenada festa nacional com a bé d'interès general i cultural, cosa que deixaria als peus dels cavalls un PSOE que amb prou feines s'ha enviat com si fos una glopada d'oli de ricino la prohibició catalana.

Perquè si en efecte s'arriba a votar això al Congrés, els socialistes ho tendran negre: si accepten la dita declaració, el govern haurà de procedir en conseqüència i, per tant, la declaració catalana quedarà sense efecte, amb la qual cosa la reacció de part de la classe política catalana davant la "invasió espanyola" de competències estarà assegurada i el PSOE, a poc de les eleccions, quedarà en molt mal lloc. Si, per contra, els socialistes s'hi oposen, ho faran a contracor i amb el risc que a molts indrets d'Espanya la irritació amb ells es vegi seriosament incrementada.

Però deixem les potencials implicacions polítiques al marge. Anem al fons. Prohibir les corrides de toros és una necessitat en un país civilitzat. Que no és tema identitari ho prova que al País Basc i a Navarra els agrada més, això de matar pobres toros, que fer-se vinets per les tasques. Com més bon nacionalista s'és, més toreros són. I què dir de Catalunya o aquí mateix, a Balears, on el toreig ha estat part de la cultura històrica respectiva. I per aquí arribam al quid de la qüestió. Cultura. La tortura pública dels toros és cultura. Sí. És cultura mallorquina, catalana, basca, andalusa... i naturalment també espanyola. Tenen raó, per tant, els que defensen la tortura animal com a mostra cultural. Però usen el terme cultura com si fos sinònim de bondat i de necessària preservació.

En absolut és així. Hi ha moltes mostres tan culturals o més que els toros que han estat abolides perquè eren demostracions culturals salvatges incompatibles amb una societat moderna d'un país civilitzat. Tan cultura són les corrides actuals com ho eren les antigues "a l'estil del país", mallorquines, les bregues de gall i un llarg etcètera. No es tracta, idò, de cap debat cultural, ni identitari sinó purament i simplement de si volem ser civilitzats o no. Així de simple. I en el mateix sac s'hi han de ficar les altres tortures d'animals, com els correbous i resta de mostres de salvatgisme que existeixen arreu, començant per Mallorca, continuant per Catalunya i acabant a qualsevol racó d'Espanya. Maltractar -i naturalment matar- éssers vius, es miri com es miri, és una mostra de decadència, de subdesenvolupament i de salvatgisme. Es faci en l'idioma que sigui i per molta cultura que sigui.