Canvi de rumb a l'Amèrica del Sud

El continent llatinoamericà és un dels espais del planeta on es manifesta un major dinamisme. Els casos de l'Equador, Bolívia, Veneçuela o Nicaragua, on el populisme es barreja amb diverses propostes transformadores , amb l'indigenisme i amb el discurs nacionalista, han reconfigurat una situació en la qual la irrupció organitzada de les poblacions camperoles és determinant. L'emergència del Brasil com a potència regional acaba de completar un escenari en moviment que succeeix el llarg període de polítiques ultraliberals que el FMI, el Banc Mundial i l'OMC imposaren a tota la regió.

En aquest procés a tota l'àrea andina hi ha estat fonamental l'existència d'una sòlida élite intel·lectual indígena capaç de construir un discurs de la plurinacionalitat, la importància de la identitat ètnica i el dret a la diferència. Els pobles marginats han trobat la seva veu gràcies a una agenda política pròpia. Això els ha permès passar "de la protesta a la proposta". Els moviments camperols no governen enlloc però tampoc no es pot governar en contra d'ells ni poden seguir sent ignorats. Conèixer com s'han anat constituint aquests moviments i com han anat generant estratègies autònomes és important per entendre el que està passant. Jordi Gascón i Xavier Montagut amb el recull "¿Canvi de rumb a les polítiques agràries llatinoamericanes?" ens aporten molta informació. El fet és que ha aflorat una massa humana -els pagesos, els indígenes- que fins ara no s'havia pogut fer present en l'àmbit polític, ni tan sols en els països on és majoritària, i ho ha fet adoptant un programa propi. En aquestes noves perspectives l'agricultura hi ha adquirit un paper central.

Curiosament, mai com ara s'havia vist l'expansió del model basat en les grans plantacions agroexportadores. Les velles i les noves oligarquies han aconseguit uns guanys enormes amb la intensificació industrial de les explotacions i amb la facilitat d'exportació de productes bàsics. La força d'aquest moviment ha arrasat milions d'hectàrees de boscos (mentre els polítics parlaven del canvi climàtic) i ha obligat part de la població camperola a migrar cap a la perifèria de les grans ciutats.

Miguel Altieri assenyala que a les granges dels Estats Units els ingressos més alts per hectàrea s'aconsegueixen quan els agricultors eviten els intermediaris i venen directament al consumidor, als restaurants o als mercats. Recuperar les economies pageses sud-americanes significaria també centrar-les sobre les necessitats alimentàries de les seves poblacions més que no sobre l'agroexportació, fent a un costat els tractats de lliure comerç i les negociacions de l'OMC.

Va ser en aquest context, l'any 1996, quan va emergir des d'Amèrica del Sud el concepte de Sobirania Alimentària, vinculat a la mobilització antiglobalitzadora i a la creació de la Via Campesina. Els moviments socials i les organitzacions camperoles es consideraren com els subjectes, el motor i la garantia d'aquesta opció. La Sobirania Alimentària seria un objectiu estratègic i una obligació de l'estat per garantir que les persones, comunitats, pobles i nacionalitats assolissin l'autosuficiència d'aliments sans i culturalment apropiats de manera permanent. Equador, Bolívia i Veneçuela han introduït el concepte a la seva constitució i han promulgat lleis. És prest per avaluar els resultats d'aquestes propostes però s'hauran d'analitzar amb deteniment en el futur.