El pacte d'estat de 2012

Sovint en política les coses s'han de desbaratar del tot per poder trobar una solució. Avui la solució de l'encaix de Catalunya a Espanya és més a prop que mai. Pot parèixer que és impossible atès l'èxit de participació a la manifestació independentista del passat 10 de juliol a Barcelona. Però que ningú no s'engani. La política no es fa amb manifestacions, sinó amb eleccions i sempre dins allò que és possible.

Avaluem les opcions que pareixen estar sobre la taula. Un procés de segregació unilateral és impossible perquè la democràcia espanyola lògicament no el permetria i, d'acord amb la norma de comportament legal acceptada internacionalment -tant per l'ONU com per la UE-, l'impediria usant la llei i tot el que fos necessari. I no passaria res. Res més que l'anul·lació de l'autonomia catalana.

Però no cal passar ànsia. No passarà. Per altra banda, un procés de segregació pactat és també impossible perquè per òbvies raons a la Meseta mai no s'acceptarà. Per altre costat, podria existir potencialment l'opció que a Madrid, davant del que en diuen la "pressió nacionalista", s'arribàs a un pacte entre totes les altes instàncies -monarquia, partits, institucions, militars, judicatura, Tribunal Constitucional, etc.- per pegar un cop salvatge a l'autonomia catalana. Però no passarà perquè no estam, ni remotament, davant d'un perill que justificàs tal reacció. Així que descartades les opcions radicals, només en queda una. El pacte. Que és el que passarà.

Quin pacte? L'únic possible d'ençà del 1977. El dels partits nacionalistes de referència, CiU i PNB, amb la dreta. Quan aquesta governi. Hi ha un cert corrent nacionalista que creu que amb la dreta no es pot arribar a acords. La pràctica històrica demostra justament el contrari. Perquè els nacionalistes de referència són, abans que res, de dreta. Els és molt més fàcil pactar ara amb el PP i abans amb UCD que no amb el PSOE.

Però és que, a més, existeix una norma no escrita però sempre complida segons la qual si els nacionalistes i el PSOE pacten desenvolupaments autonòmics, la dreta més moderada es deixa arrossegar per la més radical i apareix el conegut "Espanya es romp" i els deliris habituals que generen una forta crispació amb resultats negatius. Si la reforma de l'Estatut de Catalunya -exactament la mateixa- s'hagués aprovat sota el govern amb minoria de José María Aznar no hauria passat res de res. Sempre ha estat així.

Els grans avanços autonòmics en plena normalitat i tranquil·litat s'han produït a través del pacte -fàctic o exprés- entre CiU i PNB per una banda i UCD (1977-1982, posada en marxa de les institucions autonòmiques) i PP (1996-2000, gran desenvolupament autonòmic català i basc), mentre que quan s'han intentat amb el PSOE (1993-1996 i ara) ha aparegut indefectiblement allò que "Espanya es romp" i han acabat malament. Bé que ho saben, això, CiU i PNB. Els quals, si el lector s'hi fixa, poden cridar fort de tant en tant, com ara i en el Debat de l'Estat de la Nació, però mai trenquen res. No els interessa, no els convé i a més és impossible.

Així que, per tant, quan d'aquí a manco de dos anys el PP guanyi les eleccions sense majoria absoluta, Rajoy parlarà català a la intimitat, Artur Mas -ja com a president de la Generalitat, gràcies al PSOE- "descobrirà" que el PP no és el dimoni i el pacte que avui pareix impossible es concretarà.