Saramago, Pons, Cuadrado, Melcior Comes...

No és difícil imaginar-se l'escena. Hi ha tres homes parlant al voltant d'una taula en una casa de Menorca. La conversa discorre amb tranquil·litat a la cuina al voltant d'una gerra d'aigua fresca que l'amfitrió, poeta, possiblement es mirarà amb uns altres ulls quan s'acabi la jornada. Un dels homes és portuguès i, a més a més, té el premi Nobel de Literatura -que cadascú pensi el que vulgui sobre la justícia de l'Acadèmia sueca, o sobre els gustos, o sobre els interessos; la qüestió és que el té i que l'home que fa d'amfitrió podrà dir que ha tengut un premi Nobel assegut a la cuina de casa (encara que als fills els fa més il·lusió quan qui ocupa el lloc del portuguès és l'estrella de rock local: aquesta presència sí que fa creure als fills que son pare és veritablement important)-.

L'altre home és un professor de nom complex, nascut a Zamora, a la qual afegeix Sur-Mer quan signa els correus, que des de Mallorca estant dirigeix qui sap quantes coses i quants destins a Portugal. Ponç Pons, José Saramago, Perfecto Cuadrado, asseguts els tres en una cuina menorquina parlant del món i la bolla en perfecta harmonia.

És la imatge que em va venir de seguida al cap, potser perquè en Ponç me l'havia explicada recentment pels carrers d'una Lisboa que humitejava quasi tant com la de l'inici de L'any de la mort de Ricardo Reis, en aquells dies de març en què lisbonejàvem pels territoris de Pessoa i dels seus heterònims, quan em van dir que en José Saramago s'havia mort.

Va ser na Núria Martí, redactora de la secció de Cultura d'aquesta casa qui em va telefonar per donar-me la notícia de la mort del Nobel portuguès. Jo, en aquells moments, era en un autobús de l'EMT ple a parts iguals per estrangers que anaven a la platja a bronzejar-se i per immigrants que anaven a servir-los mentre es bronzejaven, perquè havia de marxar de cap a Cabrera, un dels territoris mítics d'un altre dels grans escriptors que ens va deixar ara fa un any, en Baltasar Porcel; Cabrera, de la qual ja parlava Plini el Vell, que assegurava que era traïdora per als naufragis, i ben segur que ho deu ser quan bufa el vent que hi féu allí dissabte a la nit: sort de les boies, que si no, hauríem estat tota la nit en dansa, garrejant i llaurant la badia amb les àncores dels vaixells; Cabrera, on hi ha els cinc derelictes d'època grega i romana, espoliada per tots els bussejadors de tots els temps.

En tornar, la mort de Saramago ja havia ocupat tots els espais informatius, totes les pàgines, i hi havia totes les reaccions, bones i dolentes i fins i tot la del Vaticà, exagerada com totes les coses que sorgeixen d'aquesta institució tan caduca i tronada com és l'Església catòlica. A la redacció d'aquesta meravella que és el Jornal das Letras s'havia preparat una edició especial i també s'anava enllestint el número ordinari, que el 30 de juny varen dedicar a l'escriptor que ha ocupat més pàgines d'aquesta publicació des del seu naixement, fa ja més de 30 anys, i que mereixeria les més altes distincions del mèrit cultural.

També s'havia produït l'errada del president de la República, Cavaco Silva, que no va assistir a la cerimònia funerària de Saramago per divergències polítiques, la qual cosa demostra -una vegada més- que encara que digui que sí, no és el president de tothom, sinó només el president d'alguns, i amb actes com aquests demostra la seva baixesa moral.

També s'havien publicat ja articles d'opinió a favor i en contra del Nobel i fins i tot en aquestes pàgines en Melcior Comes hi havia dit la seva i havia rebut nombroses garrotades per la seva opinió.

La grandesa d'aquest diari és que totes les opinions hi caben i crec que a Saramago, un home que feia una literatura d'idees, li hauria agradat saber que és així. Jo no estic d'acord -ni la comparteixo- am l'opinió del meu amic Melcior en aquell dia, però crec que és un privilegi per a tots dos treballar en un diari on ens deixen dir el que pensem. I que duri.