La pel·lícula de les esquerres

Esquerra Unida es va convertir despús-ahir en Esquerra Alternativa i Verda (EAV). Resulta entendridora l'afició que té aquest partit a creure que canviant el nom ja és una organització diferent. Alguns dels que manen a la nova EAV ja ho feien a Esquerra Unida en coalició amb Els Verds, a Esquerra Unida tota sola, a Esquerra Mallorquina i al Partit Comunista. I segur que em deix alguna formació.

Canviar noms, de poc o res serveix. En política allò essencial és ser entès pels ciutadans, condició sense la qual és impossible obtenir el seu favor a les urnes. I per ser entès, un partit ha de ser capaç de presentar-se als interlocutors, que són els ciutadans, amb una identitat clara. Que llavors agradi o no, que tengui més vots o manco, és una altra cosa. El que importa, allò essencial, és que tots sàpiguen què és qui se'ls adreça. A l'esquerra del PSOE el que li passa és justament el contrari: que cada any que passa manco gent entén què és. Els darrers espectacles que ha perpetrat no poden fer altra cosa que inexorablement sumar més desorientació entre els que varen ser els seus votants de 2007.

Els escindits d'EU, ara Iniciativa d'Esquerres, sortiren de la marca originària sense deixar els càrrecs que tenien per ser electes-designats com a quota d'EU al Bloc. Com tots els altres trànsfugues, neguen la seva condició, la qual cosa no els exonera de ser-ho. Per a una esquerra que tot el dia dóna lliçons d'ètica a la dreta, no resulta una demostració precisament edificant. I sens dubte no és tampoc la millor manera de dotar de claredat un projecte acabat de crear dir que estarà en "permanent construcció".

La situació tan pintoresca d'aquestes dues esquerres es fa evident en veure que se separen, rompent allò que pretenia ajuntar tota l'esquerra del PSOE, però fent vots, ambdues parts, per tornar a retrobar-se en el futur d'una manera o d'una altra. Es veu que a aquestes esquerres això de les passions romàntiques -ara ens separam, després ens ajuntam un altre pic; ja se sap: res millor que una brega conjugal per llavor reconciliar-se i enfortir l'amor- els mola quantitat.

No són manco entendridores les "converses" entre el PSM i els seus escindits, que s'anomenen Entesa per Mallorca, per també retrobar-se. Per cert, a aquests d'Entesa se'ls ha de reconèixer que, al contrari que els d'Iniciativa d'Esquerres, no volgueren que Mateu Crespí es convertís en un trànsfuga en nom seu i ell ho acceptà, cosa que el i els honora.

Probablement els dirigents de tots els partits esmentats creguin que estan fent -sigui el que sigui allò que estiguin fent, perquè no crec que ningú ho entengui- el que cal fer. I no es pot descartar -més aviat és més factible cada dia que passa- que tots acabin, entre plors emocionats mentre sona la melodia de Love Story, "retrobant-se" en un futur immediat, dient-se uns als altres allò d'"estimar és no haver de dir mai em sap greu", la qual cosa queda rància fins i tot en una escena de pel·lícula tan ensucrada que fa oi. No en parlem ja a la política, on tantes ganes de fer trists "paperillos" sol acabar amb la gent sortint de la sala per anar a veure una altra "pel·lícula", encara que el director sigui el pitjor de la història del cine, que com tothom sap a aquests efectes comentats no és Edward D. Wood Jr., sinó J. L. R. Zapatero.