Tot escoltant Pretòria

El que veiem a les pel·lícules policials -almenys les que intenten mantenir un cert sentit de la versemblança- ens mostra com haurien de funcionar les intervencions judicials de línies telefòniques. El jutge dóna permís per fer les escoltes, però els policies no poden posar l'orella impunement a totes les converses dels sospitosos.

A la magnífica sèrie de televisió The Wire veiem com els responsables de fer el seguiment dels venedors i distribuïdors de drogues escolten el que es diu en els telèfons públics i en els mòbils dels traficants, encara que estan obligats a deixar d'escoltar si el que es diu no té res a veure amb l'objecte de la investigació. També veiem com fins i tot tenen un temps acotat en començar a escoltar, al final del qual han de tallar la intervenció si no s'arriba a dir res del que interessa realment, dels indicis del delicte. Així, es veuen obligats a destruir les gravacions si aquestes no fan cap referència a les drogues o al que sigui que es persegueixi.

Són les regles del joc d'un Estat garantista amb els drets de privacitat en les comunicacions de la ciutadania: si no es respecten aquests límits l'obtenció de proves esdevé il·legal i amb base a elles no es pot portar ningú davant del jutge.

Per això és bastant sorprenent que en el sumari del cas Pretòria s'incloguin desenes de converses que res no tenen a veure amb la corrupció urbanística ni amb cap trama de suborns públics. Gràcies al sumari, una bona part de la classe política catalana ha quedat exhibida de mala manera, i sabem, per exemple, què opinen en privat certes persones de certes altres persones importantíssimes, tot molt entretingut i aclaridors de la vertadera maror política del moment, sí, però sense que tingui cap tipus de relació amb el fons de l'assumpte. I això transcrit en un sumari penjat a la xarxa, on surt reflectit tothom amb una mica de pes polític en l'àmbit català que en algun moment tingués contacte amb els encausats.

A dia d'avui sembla que s'ha perdut la divisió clàssica entre allò que és públic i allò que és privat. La gent en general, en les seves vides, juga a traspassar aquests límits de continu, enventant en públic les seves opinions més desaforades o posant a la visió de tothom les seves misèries o intimitats. Però que, des del poder judicial, es faci aquesta mena de pedagogia sinistra, alterant els límits del que realment defensa una constitució democràtica, hauria de preocupar-nos.

Aquests límits tenen per objectiu la defensa de la nostra llibertat. Gràcies a aquest sumari esventat barroerament -transgredint els límits d'una intervenció judicial conforme amb un règim constitucional modern: ¿què en diuen els juristes?- s'instaura una nova forma de càstig: l'exhibició pública de les opinions privades, les quals, a més, tampoc no pertanyen a cap dels individus directament enjudiciats. La justícia s'alinea directament amb la premsa i la televisió sensacionalista, fomentant aquesta moral de la vulgaritat cridanera i del murmuri que tant de mal fan a la construcció d'una ciutadania lliure i madura.