A Itàlia és senzill comprar un bust de Mussolini. A qualsevol mercat de carrer, a les taules on els marxants venen objectes de decoració, és habitual trobar-hi un d'aquells caparrots horrorosos, a vegades esculpits en pedra volcànica. Són efígies pretesament majestàtiques, com les que hem vist de molts filòsofs, però dedicades a la memòria d'un líder feixista. ¿Com és possible que encara trobem aquestes espantoses mostres de nostàlgia? El pensador francès Bernard-Henry Lévy explica en un llibre extraordinari, American vertigo, que als EUA, a les fires d'armes, és fàcil trobar una parada dedicada a la venda de tot tipus de material nazi; en una d'elles, a Dallas, hi troba ninots amb l'efígie de Goebbels, pistoles Lüger per 18.000 dòlars, l'espasa de Goering, un tros de la porta del quarter general de Munic, fins i tot un bocí de la gorra del Führer.

El filòsof li demana al venedor: "Vostè sap que a Europa està prohibida la venda d'aquesta mena d'objectes?". "Normal", respon el propietari, "vostès van ser ocupats; nosaltres els vam vèncer. No tinc manies. El Reich va matar menys que Gengis Khan". Continua Lévy: "Vostè vendria objectes que haguessin pertangut a Bin Laden?", "Oh, mai!", crida de tot cor, "No té res a veure. Mai haurien tingut la qualitat estètica dels objectes nazis".
Aquí, al meu parer, resideix el problema: el feixisme i els seus símbols, més enllà de la memòria d'horror que atresoren, són considerats bells i admirables. El plegat de coses que troba Lévy estan, als ulls del venedors i dels possibles compradors, buides de cap tipus de connotació ideològica més enllà de la seva simple materialitat brillant, carregada de records bàrbars, sí, per això mateix tèrbolament fascinadors.

Tot això ens pot portar a reflexionar sobre l'oblit de la barbàrie, però no d'ella com a dada, sinó de la seva més profunda significació. El segle XX, amb els seus totalitarismes roigs i negres, ha estat el més sangonós de la història, però sense que, a hores d'ara, res del que va passar sembli ser res més que un innocent souvenir. Els rastres de la infàmia, i els seus símbols, són objectes de consum, alineats al costat de qualsevol altre icona kitsch en un anivellament preocupant que no fa sinó posar-ho tot en una mateix sac; això encomana una sensació d'asfíxia, com si tot fos el mateix, tot confós en un pantà indistint i llotós, construït entorn d'un concepte com tolerància. La tolerància es converteix en un joc mòrbid amb l'horror, com el d'aquells adolescents que es disfressen de nazis, tot i ser conscients dels milions de morts de l'Holocaust.

És la banalització màxima dels símbols, però també de les paraules; amb massa ocasions, els que volen veure's com a portadors de l'estendard de la memòria històrica són els primers a titllar de 'nazis' i 'feixistes' els seus opositors. Això els fa semblants al venedor d'armes de Dallas. Potser són coses del relativisme. O de simpatitzar amb la falç i el martell; o de llegir diaris que els dissabtes regalen els llibres de Lenin i Trotski.