He visitat, a Barcelona, la senyora Paulina Llansó Calàbia, filla de l'enginyer tècnic de camins Llorenç i néta d'Enric Llansó Seguí, un germà aquest de Frederic Llansó -el doctor Llansó, estimat líder republicà en tombar el XX a Menorca. Abans d'avui, no n'havia sentit a parlar mai, de la dama. En veure-la, m'ha semblat arraulida, potser per la corba en què s'ajeia l'espinada del seu cos ancià, bonibé octogenari. La veu la feia rogallosa, de timbre trencat.
Em vaig demanar si, tal volta, açò era així per algun eventual consum de nicotina persistent, tot i que no hi pogué observar llosques enlloc, i ella mateixa, durant el temps de la visita, no demostrà pas neguits. La casa, posada en un pulcre endreç, em féu l'efecte de romandre desada d'una pertinaç emissió de fums i torterols de tabac. Hi vaig notar de seguida penombres aclaparadores: una llar habitada pel silenci, amb les habitacions closes, i col·lapsada per un calfred de paràlisi general. La senyora Llansó vestia de negre bituminós, de cap a peus.

Uns pantalons de ratlla perfecta, verticalíssima, li daven, però, l'aparença d'una vídua agradable, moderna i urbana. I tanmateix, una pura atmosfera fúnebre entorn d'aquesta senyora de maneres educadíssimes em restà definitivament dissipada en observar-li els llavis i les ungles. Els exhibia acuradament pintats de maduixa i de carmí intens. Les cutícules de les mans, mimades per la manicura, brillaven com si fossin flames. Les deu brases roents feien un efecte esplendent enmig de la llum tèrbola, esgrogueïda, del piset barceloní.

Els llavis vermellosos, tot i l'edat provecta, li conferien una fantasia encara ben prou femenina a l'estampa dominant de petitburgesa de gran ciutat. La senyora Llansó, que no té fills, que enviudà fa un feix d'anys, s'està a prop de la plaça de Sant Gervasi, a la zona alta, a rampeu de Collserola. Abans de liquidar el pis i mudar-se a una residència geriàtrica -que serà potser la darrera decisió sobirana que prendrà abans de passar avall- vol vendre's tres quadres. Li han fet companyia majestàtica en els passadissos de la casa en el curs de la vida, des que era joveneta.

Ara vol separar-se'n, amb una nostàlgia incisa que els ulls no poden pas dissimular. Ni tampoc la veu. "Miri: tots tres procedeixen de Menorca -que m'explicà tan bon punt em vaig acomodar al menjador-, pens que és a Menorca que cal que tornin. Els vaig heretar de l'àvia Seguí, que era de Maó, com el meu pare. Les tres peces se salvaren dels bombardeigs sobre la plaça de la Miranda, durant la guerra civil. L'àvia, que custodiava una col·lecció nombrosa de retrats de família d'algunes generacions, els havia empaquetat per portar-los a Barcelona. Les bombes, però, van destruir-los el dia que l'aviació italiana va fer blanc sobre la casa dels meus avantpassats.

Només es van salvar aquests tres, gràcies que ja eren embalats en caixes i desats davall l'escala per sortir de l'illa". Són, en efecte, tres retrats de família de grans dimensions (120 x 103 cm), en estat òptim de conservació. El primer reflecteix l'hisendat Llorenç Seguí Poli; el segon, sa muller i neboda Paulina Seguí Michel; i el tercer, Francesc Seguí Sintes, assessor de la Reial Governació a les acaballes del segle XVIII. Tots tres m'han semblat, només de mirar-los, d'una factura artística notable, d'una qualitat acurada que sorprèn. "Jo no sé pas el que valen -em diu, mirant de no caure en un fals posat d'experta que es rumia un lucre cessant.

Valdran el que vostès consideraran que serà just, ni més ni menys. L'única condició que imposo és que es mantinguin tots tres junts, tal com jo els vaig rebre de l'àvia de Menorca". "La seva pretensió és elogiable, senyora -que li contest. Jo em compromet a treballar la possibilitat que vostè realitzi aquest respectabilíssim doble desig que em manifesta: primer, que romanguin plegats i, alhora, que tornin a l'illa".

Parin en mans privades o públiques, allò que a mi m'entendreix de debò és adonar-me'n, quan les persones han envellit i s'estan apressades per la solitud final, òrfenes de descendència, exhaurint una vida que ha discorregut enfora de la terra familiar, que es transformen en uns éssers envaïts, dominats emocionalment per l'enyorança del retorn, ni que sigui de pensament. O, com ara la senyora Llansó, lluitant per la dèria d'enviar uns vells retrats dels avantpassats a l'illa d'on un dia havien sortit. Al capdavall, l'emigració, per triomfant, per irreversible que resulti, mai no es remata fins que hom no hi fa el regrés, encara que sigui transferint la fal·lera a tres pintures a l'oli.