Avui en dia, passar el control dels aeroports és un embolic desmesurat. Servidor sol encarar aquesta mena de controls sovint, i topa amb la mala bava dels agents de seguretat, els quals li fan treure sempre les sabates, desenfundar l'ordinador portàtil i, a vegades, fins i tot encendre'l, no sigui cosa que l'aparell sigui una bomba ben vestida d'informàtica. Quan vaig dirigir-me, el passat estiu, als EUA, a Barcelona se'm van fer tres inspeccions: fins i tot un interrogatori: Qui m'havia fet la maleta? Quants diners portava en metàl·lic? Havia descuidat en cap moment l'equipatge des de l'instant de tancar-lo fins a l'hora d'embarcar? I el que és més important: A quina adreça dels EUA m'allotjaria? Com que ignorava aquesta dada -anava una mica a l'aventura, aterrant a Filadèlfia-, vaig estar a punt de no poder pujar a l'avió, fins que l'amic que m'havia d'acollir a Boston em va fer arribar per SMS una adreça, on tanmateix no vaig passar-hi més d'una nit esgotadora.

Vull dir que això dels aeroports i del trànsit aeri és un maldecap exasperant, multiplicat per mil si el que es desitja és adreçar-se als EUA. Tot és per culpa -ho sabem- del terrorisme internacional, el qual no té altra feina que provar de matar al vol els infidels que no sabem res de la gràcia d'Al·là, tots nosaltres fills de les mones i dels porcs, afirmen. Ara, tot això s'ha accentuat arran del conat de voladura d'un altre avió a mans d'un malcriat de Nigèria, camí de Detroit. La resposta ha estat immediata: ara s'hauran de posar escàners corporals, uns aparells tafaners que et despullen mentre estàs sota el seu ull inquisidor, i no només veuen si portes a sobre pistoles, explosius o caramels de menta, sinó també les parts més íntimes i reconsagrades.

El ministre Blanco ja ha dit que els escàners obscens 'són inevitables', i Zapatero ho ha dissolt dient que s'haurà de buscar un acord entre tots els països de la UE... Total, que ens podem preparar. A aquest grau d'abjecció ens obliga la paranoia islamista. Ara bé: és això inevitable? Pot ser no convindria replantejar fins a quin punt podem rebaixar el límit de la nostra intimitat, per molt imperioses que siguin les demandes de seguretat aèria? Hem d'arribar fins a la nuesa? Els enemics del sistema ens obliguen a sotmetre'ns al sistema fins a l'abjecció, com si fóssim idòlatres d'un ordre tan meravellós que haguéssim d'arribar a la humiliació per fer-lo possible més enllà dels que hi discrepen des de la fixació teocràtica.

Però, tanmateix, tot depèn de nosaltres: si les xifres de trànsit aeri cauen a causa dels servilismes de la seguretat, el negoci obligarà a mirar per l'usuari, tot per no malmenar-lo fins aquests extrems. Però podem estar tranquils: a la llarga la tecnologia farà la mateixa feina sense mirar-nos les pilotes, i fins i tot és possible que, mentre passem per l'escàner, se'ns faci un reconeixement mèdic que comprovi l'estat de tots els nostres òrgans. Els islamistes cauran, persuadits pels prodigis que pot arribar a produir aquest món nostre, als seus ulls putrefacte.