El diumenge passat, dia 3 de gener, estarà marcat en vermell en el calendari dels serveis d'emergències de la ciutat de Lisboa. En només dotze hores, les que van compreses entre les deu del matí i les deu de la nit, varen haver de realitzar nou actuacions de les que no agraden a ningú: certificacions de morts i recollides de cadàvers. L'any s'havia estrenat amb una epidèmia de morts i encara avui es busquen els motius profunds de la majoria dels decessos. Només dos, els d'una parella de 75 i 76 anys i resident a la barriada de Benfica, pot ser susceptible d'haver de ser investigada per la Brigada d'Homicidis. Les altres set morts són imputables a la misèria i a la solitud.
Eren persones que podrien continuar vives avui en dia: un alcohòlic finat per mort sobtada a 49 anys; dos homes d'uns seixanta anys sols a casa; un altre de suïcidat amb una nota tràgica que explicava la seva situació de misèria i desesperació després de dos anys rebent aliments de la beneficència; un altre home de 66 anys mort a casa d'un amic en circumstàncies igualment sospitoses; i la senyora Albertina, a l'Alfama, una de les quatre senyores de la Santa Casa, tal com la coneixien al barri, amb només 59 anys. Vivia en una habitació llogada per l'Ajuntament de Lisboa, en un pis amb tres dones més. Tenia família, però ningú no la visitava mai. Cap de les seves tres filles. Estava malalta i la mort se la va emportar. Qui va donar l'avís a la Policia va ser la propietària d'un restaurant proper que els divendres i dissabtes es dedica a cantar fados i que és molt estimada per les altres companyes. Elles l'avisaren que la senyora Albertina estava molt freda i ella trucà a la Policia.
El balanç d'aquella jornada tràgica ha fet saltar totes les alarmes i ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre la pobresa i la solitud a Portugal i en concret a Lisboa i a Porto, les dues ciutats principals del país, amb una estructura arquitectònica que incrementa les dificultats de mobilitat i de comunicació amb l'entorn: bona part de la culpa la tenen esglaons insalvables i pendents molt pronunciades. Sigui com sigui, les xifres també són brutals: a Portugal hi ha 1.352.000 persones de més de 65 anys que sobreviuen amb rendes inferiors als 420 euros. És una xifra superior al 12% de la població total d'un país que ha envellit molt i que veu com cada any uns 200.000 joves marxen fora a la recerca d'una vida millor. Molts només tornen a casa per passar-hi les vacances, perquè ara per ara Portugal no pot oferir condicions acceptables d'incorporació al mercat laboral per als seus llicenciats universitaris. Conclusió: les elits marxen del país. I tots els qui poden, també.
I mentrestant, la situació s'agreuja. Hi ha 15.000 persones que estan esperant una plaça en qualsevol de les llars que les administracions i les institucions de caritat han posat a la seva disposició. Massa poques en un país on la població ha envellit de manera extraordinària i on hi ha més de 100.000 persones que cada dia reben ajuda del banc d'aliments perquè, senzillament, no poden fer front a les despeses alimentàries. La conclusió és que cada any són moltes les persones que moren soles i abandonades, sense que ningú no vessi ni una sola llàgrima per elles. Les més previsores s'han garantit el seu darrer lloc al món i tenen resoltes les despeses d'enterrament en panteons familiars o en nínxols individuals comprats fa molt de temps. Però cada any se celebren 700 funerals a compte de l'Estat per als indigents que moren al carrer. Més de 100 corresponen cada any a la ciutat de Lisboa.
En aquestes dates nadalenques el nombre de morts sempre augmenta. Però a Lisboa mai no s'havia arribat a la xifra de nou morts en un sol dia a causa de la solitud i la pobresa. I aquest augment no és una exclusiva de la capital portuguesa. En unes societats de cada vegada més envellides i amb uns serveis socials desbordats i mancats de pressupost, la situació de la nostra gent gran és de cada vegada més desesperada.
