Renou

LA DECISIÓ
Tot just arribar de Washington, on havia encapçalat la representació de la cultura balear, Dona Maria Antònia va enviar a cercar el mestre escultor Jaume Mir. Contemplant l'obelisc de Robert Mills, dedicat a George Washington, Dolça Mulet li va obrir els ulls.

-Mira-te'l -li va dir Dolça-, és clavat al supositori de la plaça del Cardenal Reig.

Aleshores Dolça Mulet va tenir una idea brillantíssima:

-Amb una placa de vinil a la base que ens costarà quatre euros ja et podràs comparar a aquest senyor tan important...

La proposta va complaure Dona Maria Antònia que, certament, té un desig incontenible d'eternitat. Tanmateix, la plaça del Cardenal Reig queda una mica esquerra mà per a fer visites guiades, i no repararà en la placa ni la gent que va als toros.

-D'això no passis ànsia -va argumentar Dolça-. Podem apostar-hi un carretonet de cacauets...

Però Dona Maria Antònia aspirava a un emplaçament més cèntric. Va estar-hi pensant tot el viatge de tornada. A posta va enviar a demanar el mestre Jaume Mir.

-Que vos seria mal de fer posar la meva cara a les lleones del Born...? -va demanar-li.

-Podeu pensar...! -li va respondre l'artista felanitxer-. Amb una pinzellada de rímel vos hi reconeixereu més que en el mirall.

-Mirau, Presidenta, que si vos confonen amb les lleones anireu sense calçons pels segles dels segles amén...! -es va rebotar Dolça Mulet.

Ni va pipellejar, Dona Maria Antònia. Més nua va l'Afrodita de Praxíteles i no ha agafat ni un constipat.

LA NOTÍCIA
Dimecres, a primera hora, Dolça Mulet tenia les coses clares. Les lleones esculpides per Jacint Mateu tindrien la cara de la Presidenta i els ciutadans acabarien per dir-li, al Born, el passeig de Dona Maria Antònia. Tanmateix, prop de migdia, les notícies procedents dels jutjats feren posposar qualsevol projecte de futur.

-Dona Maria Antònia ha estat imputada en el cas Can Domenge -va anunciar Dolça Mulet a la militància que era a la seu uemita del carrer del Sindicat.

-Idò podeu comptar que ja heu begut oli...! -va intervenir en Matasetzes que, des del carrer estant, guaitava per una finestra.

-I tu què saps...? -li va respondre, Cati Julve.

-Què sé...? -va replicar-li en Matasetzes-. Escolta i aprèn: quan una pedra agafa coster rodola i rodola.

-No sempre, exagerat...! -va intervenir Dolça Mulet.

-Fixau-vos en Chirac -li va respondre.

-Per la corrupció a l'Ajuntament de París...? -va intervenir Melià Ques- l'imputaren i se'n va sortir sense càrrecs.

-Però d'aleshores ençà el seu ca ja l'ha mossegat dues vegades -va concloure en Matasetzes.

Va arronsar les espatlles i va demanar permís per botar a l'interior i buidar els cendrers.

Mormolava:

-La gent que la pinta, o trono o guillotina.

Va ajustar-se el capell. Pensava en veu alta:

-Els jutjats són per als soldats de les unces que han de purgar caena.

-I d'on has tret aquest credo, tu...? -li va replicar Dolça Mulet- com si els que som de casa bona no en duguéssim de cadenes pel coll...!

-I tant que en duis...! -li va respondre en Matasetzes- però de can Piña Grau, senyora.

I remugava:

-Per paga no em va alliçonar dels rics i els pobres, Don Gabriel Alomar...!

LA REBEL·LIÓ
UM ha dit prou. Per a la militància, la imputació de la seva Presidenta s'ha pres com una agressió al símbol més preuat del mallorquinisme. Dona Maria Antònia aroma Mallorca més que una ruixada de "Flor d'Ametler".

Sense proposar-s'ho, Cati Julve va començar a cantussar l'himne del partit: "Amb les branques estroncades ens voldrien veure uns quants./ Però d'Unió Mallorquina mai no apagaran el clam...!".

En sentir-la, Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer es posaren respectuosament drets.

Julve ja no cantava tota sola. S'hi afegiren altres veus:

-"Ens dóna la força el poble de la terra que estimam...!".

-I és cert això -va comentar Josep Lliteres-. En Guillem Ginard, amb Campos que l'empeny, sembla que berena tot l'any de pa amb sobrassada.

De l'himne propi passaren a cantar "A las barricadas":

-"¡Negras tormentas agitan los aires, nubes oscuras nos impiden ver...!" -cantaven.

-Hem de sortir al carrer! -va arengar Miquel Nadal als uemites-. Tots a defora en doble fila!

Seguiren pel carrer del Sindicat, cap a la plaça Major. Miquel Nadal anava davant. Cantaven:

-"El bien más preciado es la libertad./ Hay que defenderla con fe y valor./ Alza la bandera involucionaria...!".

Continuaven:

-"¡En pie pueblo uemero, a la batalla!/ ¡Hay que burlarse de la citación!/ ¡A las barricadas, a las barricadas!/ por el triunfo de la involución...!".

-¡Viva Jorge Lorenzo...! -va exclamar Dolça Mulet en el paroxisme de la llibertat.

-Saps què et sé dir, Cati...? -va confessar Dolça Mulet a Cati Julve- que fent l'esburbada m'ho pas tan bé com a la processó de la Beateta.

Baixaren per les escales de la plaça Major cap als jutjats. En ésser-hi davant, Miquel Nadal va dir unes paraules.

-No farem barricades perquè anam mudats -va afirmar.

-Però ens podem asseure en el Bar Central...! -el va interrompre Dolça Mulet.

-Correcte -va admetre Miquel Nadal, tot admetent que li venia de gust un gelat d'ametlla-. I si veis obrers mans plegades posau-los a aixecar llambordes...!

Cati Julve va recuperar la cançó: "¡A las barricadas, a las barricadas.../ Por el triunfo de la involución...!".

-No sents cantar, tu...? -va demanar na Capellot a en Matasetzes.

En Matasetzes, es va escurar les orelles, vigorosament, amb el dit petit de cada mà.

-Deu ésser el jovent que canta les Verges -va afirmar. I va accelerar el pas en direcció a les veus.

-Que teniu res per jo...? -va demanar a Cati Julve, esperant que li acostaria la palangana de bunyols.

Però Julve va entendre una altra cosa.

-Aquí hi ha un obrer! -va exclamar.

-A aixecar llambordes! -exclamaren tots. I sense ni saber d'on havia sortit, en Matasetzes va tenir un picassó a la mà.

Na Capellot, en veure'l d'aquella manera, va esclatar en plors. Ell, en canvi, va treure energies per a parlar ben fort.

-Senyors...! -va exclamar- i també senyores.

Va tossir. Recordava la positura de Uetam, amb les cames obertes, quan havia de cantar una romança.

-Senyores i senyors...! -va repetir. I ara ja va dir a la carrereta:

-Que han llegit Aristòtil, vostès...? Pensava per no fer feina.

Va explicar-se:

-Ningú no pot dir-se ciutadà si no controla el seu temps d'oci.

I aprofitant la sorpresa del seu discurs, va continuar:

-I jo presum de senyor de qui fa fer: per jo és diumenge de cap a cap d'any.

Va recular unes passes i, fent mitja volta, se'n va anar braç sonant i orella fumant.

Na Capellot el seguia, encara plorinyosa.

-I tu deixa de cloquejar -va ordenar-li-, i agafa'm de bracet.

Mormolava:

-Ni en Pep dels Mostatxos va aconseguir que en fermàs els cordons de les sabates...!

-I això que érem de la mateixa quinta -va concretar.