Entre acte i acte, he seguit les cròniques de l'homenatge al pare Gabriel Llompart, amb la presentació d'un llibre miscel·lània que recull articles d'un gruix considerable de professors, estudiosos i amics de l'insigne teatí. El P. Gabriel Llompart (Palma 1927) és un personatge particular, per la seva manera d'expressar-se en societat, pel seu tarannà com a home d'Església i per l'erudició i saviesa. Avesat als espectacles de maquiavel·lisme corporatiu, entre historiadors i gent de lletres en aquest cas, hom respira un poc d'aire fresc quan constata la unanimitat i la sintonia d'aquest grup d'amics que han volgut expressar gratitud i reconeixement públic a l'autoritat científica que representa el pare Llompart.
Un respecte i consideració merescuda, però també obtinguda com a resultat del treball incansable i ben fet. Particularment ni professionalment mai no he tingut una relació estreta amb el mestre Llompart, perquè no som expert en art, ni he circulat per l'edat mitjana amb naturalitat, ni m'he interessat seriosament pel folklore. He seguit la seva obra amb l'admiració i la fascinació dels observadors, a una certa distància, i sense aprofundir-hi en excés. De tot plegat hi ha diversos vessants de l'obra i de la trajectòria del pare Gabriel Llompart que m'han interessat.
Per una banda, el seu ofici, la dedicació i la passió per la història. Pel que hem pogut constatar el P. Llompart, amb la seva recerca, ha posat nom i autoria a un nombre rellevant de pintures medievals, fins ara d'autor desconegut o imprecís; i, sobretot, ha classificat uns materials imprescindibles per interpretar justament la història del país. Potser la seva persona ofereix una imatge lul·liana, d'il·luminat i d'excèntric, però sempre hom hi troba una persona extremadament creativa i profunda, alhora, amb un fonament arxivístic i documental sòlid inqüestionable.
La seva obra en el terreny de la iconografia s'ha convertit en una peça de referència i en eina de consulta indispensable. Per altra, sempre m'he interrogat sobre el seu compromís en el terreny del folklore i la religiositat popular. En aquest sentit, encara recentment havia llegit un article titulat La juventud de un payés mallorquín de 1900, publicat el 2007. Sorprèn el compromís amb la tradició, la gent i les seves manifestacions d'un estudiós originari i de formació urbana. Com se suposa, la seva incursió en el món rural no té aquella profunditat i aquella minuciositat que hom n'espera, però Llompart generalment sempre té la capacitat per anar més enllà i oferir-ne una versió intel·ligent i erudita d'aquests materials.
El currículum i els mèrits del pare Llompart són suficientment coneguts, però una mirada microscòpica i atenta a la seva trajectòria intel·lectual ens obliga a manifestar que per ventura ens trobam davant un dels recorreguts per significatius, científicament rigorós i impecable, davant un dels investigadors amb més reconeixement universitari, però sense estar en nòmina ni gaudir dels drets que la societat atorga a aquells que s'han significat científicament. És probable, també, que gran part del seu capital intel·lectual i del seu arxiu personal sigui resultat de la seva llibertat i d'haver tingut el privilegi de dedicar-se en profunditat a allò que li interessava.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.