Només la paranoia de Jaume Matas, que no es pensava mai que perdria les eleccions de 2007, explica el desastre del Palma Arena. I només el fet que pràcticament tots els qui tenia al darrere creguessin omnímoda la paraula del seu líder fa comprensible un desastre amb tanta gent implicada.

Moltes persones sofreixen aquestes setmanes. El pànic que suposa la possibilitat d'haver de lluir la polsera del tot inclòs a l'hotel Son Pardo fa que es produeixin declaracions absurdes davant el jutge i els fiscals. Que cada pal aguanti la seva angoixa. Però no ens enganem: aquest drama té un responsable fonamental i essencial, el que va moure tot el cotarro en benefici propi incloent-hi, per descomptat, molts d'alts càrrecs que no ho haurien estat mai sense la seva anuència o la seva designació directa.

Tot apunta que el cas Palma Arena és un quadrat en el qual es fa ballar una gran quantitat de doblers públics blancs fins a convertir-los en negre per ser després reblanquejats en els pagaments de la campanya electoral del PP, amb Jaume Matas de cap de cartell. És a dir: molta de gent esquitada per tornar a fer president la divinitat del carrer de ses Carasses. Aquest quadrat que s'investiga és el següent: el consorci del Palma Arena pagava amb factures inflades a constructors i constructors; aquests posaven en marxa les bosses negres cap a l'aleshores gerent del PPi cunyat de Matas, Fernando Areal. Després, Areal pagava als publicitaris de la campanya. Cap aquí van la Fiscalia i el jutge. I per enmig tampoc no deixen de banda enriquiments personals dels implicats. Aquest quadrat màgic velòdrom-empresaris-partit-publicitaris s'aguanta sobre l'eix de la mà que ho movia tot. Sense aquest dit totpoderós no hauria funcionat res. Sense aquest dit totpoderós, no existiria cas Palma Arena.