Per què l'home resulta ser ara i adés una espècie tan cega, tot i haver estat creada amb el sentit de la vista -esgrimiré encara: dotat d'intel·ligència, que és la més poderosa de les capacitats visuals de què disposarem mai com a éssers vius? ¿Per què resulta freqüent que ens passin per alt, amb negligència explícita, les ocasions de progrés i les bones oportunitats que se'ns ofereixen? Alaior, que és el meu amat bressol, s'ha vist empès al precipici d'una pèrdua que hauria estat irreparable, gravíssima. Amb suor i llàgrimes, s'hi ha constituït en els darrers dos anys un centre internacional de gravat artístic que inclou una escola-taller de formació oberta a tota mena d'alumnes. Nom Xalubínia-Menorca. Si bé ara mateix sembla que el tenim assentat, no us imaginau els murs terribles, opacs, de miopia recalcitrant, que s'han hagut de sortejar abans que la iniciativa no ha tocat aigües calmes, més o menys.

Em faig creus de considerar que, més tost, l'hauríem d'haver perdut, només de recordar ara, en fred, els pals a les rodes que ha patit amb martelleig insidiós: no ja per ignorància o per fredor de la ciutadania, sinó per la mala actitud d'alguna autoritat cultural amb poder decisori; açò és, el cec per antonomàsia. Com que aquest mal orb no hi va tenir, d'antuvi, cap protagonisme polític personal que el permetés deïficar-se, va armar una artilleria sorda de destorb, de deixar morir lentament. Buscava un eventual cop de gràcia contra el projecte artístic. Amb tot plegat vull dir que, a vegades, els polítics encarnen la pitjor de les cegueses: la de la intel·ligència i la del deure de protegir el bé comú, enlluernats per la vanitat personal, per l'egoisme malaltís. Ara, però, el centre internacional hom diria que l'hem salvat de la primera tempesta: aquella que hi volia un avortament de poques setmanes.

Amb aquestes o similars paraules ho he parlat una d'aquestes tardes ardents, de ventilador i finestres en corrent d'aire. A la casa en què ens congregàrem hi havia el triumvirat que ens ha portat a Menorca la idea excel·lent. Són tres artistes de formació delicada i sòlida, de capacitat de gestió perfectament positiva i solvent. Em referesc a Pere Pons, nat a Alaior, però amb una aplaudida carrera a Granada que s'ha projectat a fòrums estrangers; i a José María Cáceres i Natalia Tamayo, una parella encaramel·lada en la vida privada i, alhora, exponents, per separat, de sengles obres artístiques de mèrit. Pons seia amb el seu habitual mig somrís de descreença assossegada, simpàtica però expressa. Completava el cercle de butaques el matrimoni Cáceres i Tamayo: ell de mirada tendra, de timbre delicat, de cabells de seda minvants i cortesia pintada a la boca; i ella, d'expressió vívida, de cabellera bituminosa densa, guspires als ulls i noblesa de to, ferma, resolta de caràcter.

Un dels tres em deia, amb una certa destil·lació d'ironia: "Però quina idea tenen de la cultura? I del turisme que tant els importa, ¿quina concepció en tenen, i com pensen activar-lo? ¿Amb urbanisme i arquitectura adotzenada?". Fet i fet, una conclusió de l'esperonat diàleg que hi mantinguérem fou que calia, tal volta, pegar un cop de baula a la porta de la consciència del polític. I açò per tal que recobrin la generositat moral de clavar els ulls per damunt de l'horitzó roí del mer protagonisme personal, si és que encara hi som a temps i no se'ls han buidat les conques dels ulls com calaveres insepultes. En dos anys, Xalubínia-Menorca ha fet circular per l'illa tres exposicions sobergues de gravat internacional amb noms de prestigi en aquesta especialitat artística. Per açò mateix, ha reunit ja cinc-centes obres de diversos estils i firmes que han passat a formar part del fons del centre: no cal dir que sense cost de compra. I no parlam, ara, dels beneficis socials que comporta l'escola-taller, per la tasca formativa en les tècniques que s'hi imparteixen, i perquè, al capdavall, redunda en una dimensió social per als alumnes. Tot ben garbellat, ¿ho deixarem perdre? ¿Hi tancarem els ulls, fins a quedar-nos amb les conques negres?