L'acord sobre la reforma del finançament ha suposat un impacte polític molt intens. Se nota en les reaccions no directament dels partits sinó, diguem, dels seus entorns ideològics publicats. Bàsicament, les reaccions són de dos tipus. Des de la dreta, directament no se'l creuen i asseguren que Zapatero ens la ficarà, la ganiveta, per l'esquena. Des del nacionalisme i esquerra del PSOE, des de la no-celebració fins a l'escepticisme silenciós.
Anem per parts. Que Zapatero és un cínic amb el qual s'ha d'anar molt alerta? Sí. Que no és fiable? Gens ni mica. Ho sap tothom. Si quelcom caracteritza el president és que no té més estratègia que qui dia passa, any empeny. Per tant, és capaç de pactar amb qui sigui el que sigui si li dóna suport per mantenir-se. Llavors, ja se veurà si ho compleix o no, que més aviat sol ser que no.
D'exemples n'hi ha tants que basta recordar, sense ànim d'inventari, la famosa promesa de la reforma de l'Estatut català, l'engany a CiU, els enganys continus al PP amb la política antiterrorista, la crisi que no existia... Un president que menteix tant i a tanta gent no ens mentiria a nosaltres, que no som més que una petita regió sense pes a Madrid? S'ha de ser molt ingenu per contestar que no. Ara bé, en el cas del finançament hi ha una diferència substancial amb totes les altres coses en les quals Zapatero ha mentit.
Que és un acord escrit, aprovat pel Consell de Política Fiscal i Financera, a on hi ha una clàusula de seguretat -pàgines 23 i 24: Fons de competitivitat- que únicament afecta Balears. És ver, aquest document s'ha de convertir en llei al Congrés. Segur que s'esmenarà, però si se canviàs de manera que a Balears no arribassin els 500 milions, no estaríem aleshores davant d'un simple engany, sinó directament una estafa. Fins i tot a Zapatero se li ha d'atorgar el mínim benefici del dubte. No pareix raonable esperar-ne una presa de pèl tan monumental com seria quelcom així.
Però encara que ens hagués pres el pèl, Zapatero, com que això no ho podem saber fins que no s'aprovi la llei, el que tenim ara per ara és el document en el qual s'acorda el finançament. Aquest acord és el més bo que mai no han tengut les Balears. Només això mereixeria una atenció que, curiosament, no se li dóna. El finançament, quants d'anys ha estat el cavall de batalla de tants partits i col·lectius socials diversos? Quantes tones de paper s'han escrit parlant-ne, queixant-se'n, plorant...? Doncs ara que s'arriba al millor acord de la història, el que se nota són molts de silencis i poques alegries. Curiós.
L'única possible explicació és que l'acord és tan bo que ha deixat sense argument els ploradors habituals. Com, després d'això, es pot tornar a dir que Francesc Antich no pinta res a Madrid? O que Madrid ens ofega financerament? O que el Govern de Zapatero ens maltracta? O que PSOE i PP són el mateix a Madrid pel que es refereix al tracte que donen a Balears?... Senzillament és impossible.
Els silencis i temor preventius serien, així, la forma de rebre allò tan bo que, en realitat, s'estimen més no tenir, i es dediquen a resar als seus déus confiant que, en efecte, Zapatero ens hagi pres el pèl. Perquè si no -deuen témer-, quina bandera els quedaria després de tants d'anys amb la mateixa que ja no els serviria? Ja se sol dir: s'ha d'anar alerta amb el que desitges tan intensament, no sigui cosa que ho aconsegueixis...
