cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

El repte d'UM

Fa un mes i busques els dirigents d'UM decidiren convocar un congrés extraordinari per donar la màxima força possible al president que ja havien elegit. Despús-ahir, Miquel Àngel Flaquer va ser, en efecte, confirmat, però amb manco suport que el que tengué Miquel Nadal el 2007 i Maria Antònia Munar en tots els congressos des de 1993. Vist així, idò, no pareix que li hagin fet cap favor. En aquesta ocasió no hi hagué -hauria estat excessiu- les habituals paraules de compromís sobre el partit fort i més unit que mai que sol expressar el nou màxim dirigent de cada partit que està en plena guerra interna. L'estil de Flaquer és més directe, li agrada parlar clar. Segons destacaren totes les cròniques, l'advertència del president va ser meridiana: que s'han d'haver acabat els personalismes.

S'entén el que vol dir, però queda la incògnita de si en realitat està pensant en un partit de permanent pacte entre personalismes diferents o si vol liquidar tots els altres personalismes per erigir el seu. Si és el primer, s'equivoca greument i no se'n sortirà. Si per contra entén que ha de ser ell el líder i, d'acord amb la idiosincràsia d'UM, a més, personalista, aleshores encerta. El problema, clar, aleshores serà si podrà, si li deixaran, els altres personalismes, arribar a confirmar-se. Però en qualsevol cas el cert i segur és que el personalisme fort ha estat sempre la marca identificativa del partit. Quan no l'ha tengut, amb Nadal, és quan les coses se'ls han posat de pena. El tendrà ara amb Flaquer?

D'entrada, la nombrosa oposició o, si se vol, no suport a Flaquer indica que encara no es pot dir que s'hagi aconseguit un clar personalisme amb el nou president. I aquest és el principal repte. Més ben dit, l'únic repte que ha d'assolir Flaquer i, amb ell, tot el partit: crear un nou personalisme, el seu. No comença gaire bé, ja que l'anterior líder, MAM, és qui li ha fet la majoria de l'executiva i sobretot li ha posat els seus homes clau. Per aquest costat, de tota manera, no li vendran gaires problemes, a Flaquer. Per molt que Munar continuï volent comandar, senzillament no pot. És el passat i una cosa és tornar per carregar-se el seu odiat Nadal i una altra de molt diferent governar un partit. Contra Nadal s'han ajuntat molts personalismes que es refien tant de Munar com del mateix Nadal. Ara ha estat una coalició de circumstàncies. Igual que a la tardor passada, però aleshores contra Munar.

Com no es tracta d'ideologia ni d'estratègia, sinó estrictament de personalismes, les aliances muden a velocitat endimoniada i tornaran a canviar i a esclatar en el futur, i vés a saber en quin sentit, si Flaquer no imposa el seu lideratge. I aquest lideratge haurà de començar per assumir que ha ser el candidat autonòmic el 2011. Si no, mancat el partit d'un personalisme tot sol, tornaran a esclatar molts personalismes. I a l'hora d'afrontar el futur electoral, Flaquer no pot perdre de vista que el 2007 UM perdé 3.603 vots al Parlament en relació a 2003. Si no hagués estat per la Palma de Nadal, com a mínim hauria perdut un diputat. En un partit tan petit, aquesta pèrdua de vots, que ningú no vol recordar, és una amenaça molt seriosa. Un nou lideratge fort i personalista és condició amb la qual el futur d'UM no està garantit, però sense la qual no tendrà futur. I Palma és la clau de volta d'aquest futur personalisme.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tot canvia perquè tot continuï igual, fa mes de 13 anys
Aquests dies, amb el lamentable espectacle de lluita pel poder -pur i dur, pur i simple- que evidencien els exponents mediàtics d'UM, se m'evidencia més que mai. Els fets d'ara confirmen les pitjors perspectives. El lamentable, penós i vergonyós espectacle de lluita desbridada pel poder, ens situen en la realitat a tothom, crèduls, incrèduls, bonafès, romàntics, amics i enemics. UM és un partit igual que els altres, amb l'afegitó trist de ser el més nouvingut a la misèria. O sigui, no és una eina adequada per transformar la realitat ni per liderar un procés de país.
Un congrés no és una simple lluita pel poder, és una dinàmica de xarxes socials transversals i transformadores que canvien la lògica del partir i els seus autonomismes sotmesos. En aquest procés es pot plantejar la diversitat de sensibilitats i models, però mai en la competència amb el mateix. Un terreny només apte per als corruptes, els escaladors i els traïdors.
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente