Quan el qualificatiu just s'aplica de manera quantitativa és que no se sap què dir. Per això costa acceptar que uns i altres utilitzin diferents xifres per a una mateixa definició de finançament just. Just és rebre per habitant el mateix que reben els altres? Just és rebre la totalitat dels imposts que pagam i deixar a l'Estat la nostra aportació alíquota a les competències no transferibles? Just és rebre el mateix amb independència de quant s'aporti o és més just compensar l'esforç fiscal? Què és just? Francament, visc en el convenciment que no hi haurà finançament just fins que no hi hagi transparència en el debat. Per aconseguir-la, a més de normes clares i acceptades gairebé per tothom, s'han de constituir els fòrums on el debat sigui possible, tot començant per una reforma seriosa del Senat que respongui a la concepció federal de l'estat.
Parlar que les autonomies espanyoles tenen un nivell de competències i autogovern igual o superior als lands alemanys és oblidar que aquí les competències autonòmiques s'han d'exercir amb uns recursos que l'estat reparteix segons interessos del partit governant, simpaties personals, correlacions de forces i pur càlcul de rendibilitat electoral. És a dir, el finançament no serà mai just, especialment si li hem de sumar, perquè tot fa brou, les inversions de l'estat a les diferents comunitats.
Vivim l'esquizofrènia d'un estat que s'autoanomena autonòmic, però reserva al govern central la discrecionalitat en el repartiment dels recursos. I el que és pitjor, no s'hi albira intenció de canviar. Cert que no basta reformar el Senat i articular sistemes més objectius de repartiment dels recursos perquè és necessari construir, al mateix temps, una corresponsabilitat entre tots els agents a partir de lleialtats que ara no existeixen. Potser hi ha conveniències. Tal vegada, submissions. Però la lleialtat del govern central amb els autonòmics i d'aquests entre si, encara és lluny d'existir i no hi serà mentre no existeixi un consens ampli, ciutadà i institucional, sobre el model d'estat. Per ara, pura utopia.
