La presentació de dues candidatures al PP de Palma no sorprèn ningú. Era difícil creure que hi hauria una força, diguem que oficial, capaç d'aturar les expectatives de Rodríguez, com també era impossible pensar que el deixarien sol amb tot el pastís. Podria equivocar-me, però davant de la força de l'alacantí, de l'enrevessada xarxa teixida en els temps que ningú no volia fer la feina bruta de carrer, a l'aparell d'Estaràs només li quedava l'alternativa del cosí madrileny de zumosol, que no funcionà, i la d'apadrinar Fiol amb la confiança que l'altre no els bravejàs d'unanimitat.

Palma representa, per a qualsevol partit, la clau de totes les victòries (tamb Formentera, però ja he renunciat a entendre el comportament electoral de la pitiüsa menor). Rodríguez ho sap i es fortifica en ella per a garantir haver de ser tengut en compte a l'hora d'articular qualsevol moviment en un partit que, necessàriament, viurà canvis en la seva jerarquia. La presidenta s'ha esfumat i tots els sectors mantenen vives les esperances que el congrés de l'any passat no aconseguí frustrar.