El president Francesc Antich va tornar de Madrid, d'entrevistar-se amb la ministra d'Economia, Elena Salgado, amb "mal de ventre", segons destacà aquest diari. O sigui que la reunió havia anat malament, en relació als doblers que pretén aconseguir el Govern de la reforma del finançament. Clar que si llavors es miren les fotos d'Antich i Salgado, que pareixen dos vells amics que es retroben, tots dos rient i encantats de veure's, aleshores el resum ventral de la reunió i les imatges no s'hi avenen gens. No diré que tot això de la suposada "negociació" del finançament és una posada en escena, però és difícil de creure que a suposadament una setmana de l'anunci de quina és la xifra que rebrà Balears encara no la conegui el Govern.

Si fos així, seria per tremolar. És igual, allò important és que arribarà el nou finançament i la xifra s'acceptarà. Perquè, al cap i a la fi, si algun govern regional no l'accepta, l'únic que té per fer és protestar inútilment i quedar-se com està, que sempre serà pitjor que com podria estar amb més doblers. A vegades s'ha sentit a dir a alguns representants dels partits que conformen el Govern que si la xifra final no fos "justa" s'estimarien més no acceptar-la. D'entrada és difícil objectivar la "justícia" d'una xifra de finançament: qui decideix què és "just"? Una de les parts en suposat litigi? És absurd. A banda, tan gallarda posició respon a allò de preferir l'honra sense vaixells que vaixells sense honra. Una actitud molt nostrada. Verbalment. Perquè a l'hora de la veritat ningú amb dos dits de coneixement es planteja seriosament no acceptar el que sigui que arribi.

Una quantitat que per molt que pugui no conhortar a tothom, que segur que serà així, serà superior al que ara rep el Govern i, per tant, podrà disposar de manera immediata d'un flux de doblers que resultaran preciosos per poder posar en marxa iniciatives polítiques que necessita com l'aire per respirar. Fa uns mesos, el conseller Carles Manera, el del calaix, deia que si arribàs una xifra per sota de les expectatives, "què hauríem de fer, no acceptar-la per "dignitat" i quedar-nos sense els doblers suplementaris o acceptar-la a pesar de no ser el que haguéssim volgut?". El to de la interrogació denotava el caràcter retòric, ja que Manera tenia, i deu continuar tenint, clara la resposta. Per molt que es plori, que és l'esport més preuat, el cert és que financerament estarem millor que no estam i que, a més, les inversions del govern nacional a la nostra regió són més altes que mai. Més de 500 milions enguany, quan la mitjana dels anys anteriors, amb governs del PSOE o del PP, no arribava als 200. Així són les coses. La situació dels doblers no és ni de bon tros tan dolenta com sovint es pretén. Rebem i rebrem més doblers que mai.

Comença a ser hora de deixar de plorar -aquells que participen en el Govern- i posar-se a explicar què s'ha fet, es fa i es farà amb tants de doblers que arriben. No sigui cosa que, avesats a plorar tant per mor del pèrfid Madrid, que té la culpa de tot, llavors resultàs, i només és un dir, que hi hagués departaments governamentals que a mitjan camí de l'exercici actual no haguessin gastat més que una petitíssima part de la capacitat de despesa en inversió que tenen pressupostada. Això sí que seria terrible i sobretot seria per, ara sí de veres, posar-se a plorar. De ràbia.