El cor robat

Jaume Fàbrega, segurament l'home que més sap de la nostra cuina i, allò que és més important, el que millor l'explica, fa més d'una dècada ensenyava a parar taula "a l'antiga manera"; tota una litúrgia. Que ningú no caigui en l'error de creure que tal habilitat no serveix de res a la vida. Educa i documenta! Els catalans vàrem ser els primers a emprar la forqueta (la forquilla dels continentals és paraula malforjada), les estovalles i el torcaboques o tovalló (les "servilletes" són cosa de fa ben poc, quan els veïns de ponent deixaren de torcar-se amb la màniga i de mocar-se amb les punyetes).

Preservar la individualitat a la taula, en comptes de menjar amb les mans al ribell, com els àrabs i els castellans, demostra la importància conferida a la salut, amb l'insuperable referent d'Arnau de Vilanova (1238-1311), valencià format a Montpeller, alquimista i metge de la família de Jaume II. La consciència popular, coneixedora que bona part de la transmissió de les malalties provenia d'hàbits malsans a l'alimentació, va fer que els catalans tinguéssim una cura de la higiene molt superior i anterior a la dels pobles limítrofs, amb nombrosa constància documental.

Fàbrega explicava l'ús de les copes, escudelles i plats, l'ordre i discreció de seure a taula, el servei de les viandes, les formes de condimentar amb espècies i, fins i tot, els possibles temes de conversa i el to de veu durant els àpats, per acabar glossant "el cor menjat", també conegut com "el cor pebrat", una narració que descriu l'amor que sentia Guillem de Cabestany, cavaller i trobador del Rosselló, "molt agradable en la persona, famós en armes, cortesia i servei", per Saurimonda, "dama jove, gentil, alegre i bella", casada amb Ramon de Castell-Rosselló, "home irat i gelós, ric, dolent, brau, ferotge i orgullós", el qual, en saber de les cançons del trobador a la seva dona, el va fer matar i tallar-li el cap. El vespre, va fer pebrar i rostir el cor i el va servir a la seva esposa. Ramon li demanà: "Sabeu què és això que heu menjat?" Ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa".

Ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany i, perquè ho cregués, en va fer portar el cap. Saurimonda va perdre el món de vista i, en recobrar-se, va dir que aquell cor pebrat havia estat tan bo que mai més no tornaria a menjar res igual. Conforme a la cultura catalana davant dels conflictes domèstics, disposada a morir però mai a matar, Saurimonda es llençà des del balcó. La nova i la tristor s'escamparen fins al rei Alfons I de Catalunya i II d'Aragó, anomenat el Cast, també trobador. Ordenà empresonar Ramon de Castell-Rosselló, amb deshonra i de per vida, i el va desproveir de totes les propietats i serveis. El càstig més sever, molt més que el patíbul, com a lliçó pública. Després va fer recollir els cossos de Guillem de Cabestany i Saurimonda i els va fer enterrar junts en un monument al portal de l'església de Perpinyà, amb la instància de ser visitats per totes les parelles del Rosselló.

Aquesta narració, present en els cançoners, va ser ampliada i divulgada per Petrarca, Bocaccio, Stendhal i d'altres autors i va esdevenir una llegenda amb més d'una versió. La història desmenteix els referents. Alfons va morir l'any 1197, abans del matrimoni de Ramon i Saurimonda. Aquesta va enviudar de Ramon de Castell-Rosselló i es tornà a casar el 1210. Guillem de Cabestany participà a la batalla de les Navas de Tolosa el 1212, l'any que va morir, 17 abans de la conquesta de Mallorca. No obstant això, sigui rondalla o llegenda, hi ha indicis de versemblança que no poden esvair les dates. La més significativa o, si més no, la més poètica, és una tradició, documentada poc abans de la Gran Guerra de 1914, que descriu com les parelles joves del Rosselló es lliuraven la prometença a la porta de l'església de Sant Joan el Vell de Perpinyà, "a la memòria dels enamorats i a bon sabor del cor pebrat". Som davant d'una simple llegenda? Jo crec que som davant d'una història d'amor, de compromís, de poesia i, essencialment, de cultura catalana.

Guillem portava, com a recordatori dels seus orígens, el nom d'un petit poble a tocar a la ciutat de Perpinyà, l'antiga capital del regne de Mallorca. No va ser l'únic a transportar el topònim. També hi ha un escultor molt reconegut, i alhora molt desconegut, del romànic català, descrit als llibres com "el mestre de Cabestany", per haver fet en aquest poble les peces més representatives de la seva obra, escampada des de Narbona fins a Girona. Se sap que l'escultor treballava l'any 1186 el portal de Santa Maria del Voló i, per tant, que era coetani de Guillem. És gairebé segur, atesa la demografia del Rosselló en aquella època, que ambdós es varen conèixer.

Segurament Guillem va veure esculpir el mestre i, molt possiblement, aquest va sentir cantar el trobador. Allò que ja no és cap especulació és la presència viva de les escultures del mestre; una obra que perviu com els versos de Guillem de Cabestany: "la belheza e el bes qu'en midons es/ m'a gen lassat e pres" (la bellesa i el bes, que en ma dama habiten, gentilment m'han lligat i pres). La història del cor menjat o pebrat també podria ser la del cor robat. Els lladres de cors, els trobadors, són els únics que no fan por; en tot cas, enveja.