Des de fa un temps van apareixent als mitjans de comunicació diversos casos d'infraccions urbanístiques que han arribat a l'ordre de demolició. Les cases de Llucalcari conformen un cas que ja es pot considerar endèmic, però ara ens hem assabentat del de Sóller i del de les cases de Son Anglada, que també feia anys que arrossegaven, però que no havien transcendit als mitjans de comunicació des de fa estona. Quan hom llegeix aquestes coses, queda amb els cabells drets. Com pot ser mai que hagin passat vint-i-dos anys i encara no s'hagin tomat les cases? Com és possible que es puguin construir edificis il·legals i ningú no n'aturi les obres? Una obra és quelcom ben visible i ben bo de fer que és identificar-ne el responsable. No és com un robatori, que se n'hagi d'investigar els autors. Aquí és ben bo de fer esbrinar qui és el propietari dels terrenys i qui és el mestre d'obres responsable. I si això no s'atura de tot d'una, és que hi ha qualque cosa que falla. I no una!

En primer lloc tenim el problema de la manca de recursos dels ajuntaments per controlar totes les obres que es fan al seu terme. Cal tenir un zelador d'obres en plantilla i això, per molts d'ajuntaments petits, és prou costós. Sovint no tenen aquesta persona o persones i, de vegades, ha de compartir aquesta feina amb moltes d'altres.
En segon lloc ens trobam que l'administració municipal és massa a prop per poder fer aquesta tasca de manera objectiva. És més bo de fer fer els ulls grossos que no enfrontar-te amb el veïnat que et trobes pel carrer dia sí i l'altre també. Perquè aturar una obra il·legal suposa una doblerada, i més encara si ja està un poc avançada. I la gent, quan li toquen la butxaca, perd l'amistat.

El tercer problema és que no tothom percep les infraccions urbanístiques com a delicte. Hi ha un consens generalitzat que un robatori, una estafa o un assassinat és un delicte que s'ha de perseguir, però la cosa no és tan clara en aquest cas. El caràcter individualista dels mallorquins fa que molta gent consideri que cadascú ha de poder fer el que vulgui dins casa seva i, per tant, si es vol construir un xaletet dins el seu quartó, en té tot el dret, per moltes lleis que hi hagi que diguin el contrari. Això fa que pràcticament no hi hagi denúncies. El quart problema és la lentitud del procés administratiu. S'ha d'obrir un expedient d'infracció urbanística, s'ha de donar veu a les parts i s'ha de comunicar oficialment dins els terminis establerts, etc., etc. Quan es tracta d'un delicte tan evident com aquest, en el qual la prova del delicte és ben a la vista, la solució hauria de ser molt més ràpida i àgil. Resulta esperpèntic que l'ultimàtum arribi més de vint anys després del començament de l'obra. No té gens ni mica de sentit.

La solució és complexa, però si volem tenir un urbanisme ordenat, al servei de tota la societat i no només de cadascun dels propietaris, cal fer qualque cosa. Què? Bé, podríem començar per traspassar la competència en infraccions urbanístiques a una administració superior, no tan propera, com per exemple al Consell, i dotar aquest organisme dels recursos necessaris per dur la feina endavant. Així solucionaríem els dos primers problemes esmentats. També caldria reformar tot el procediment administratiu i judicial per tal d'agilitar l'aturada de les obres i, si cal, els enderrocaments corresponents.

S'hauria de fer de tal forma que de cap de les maneres es permetés que una obra il·legal pugui arribar a ser habitable. Molt abans que estigués acabada, ja hauria d'haver estat aturada i, si és el cas, tomada. El problema més mal de resoldre és, emperò, el tercer. I supòs que és per això que ningú vol posar fil a l'agulla als altres tres. Qui ho fes automàticament tendria molta de gent en contra. És per això que caldria consensuar la proposta entre totes les forces polítiques, per tal de demostrar als infractors potencials que un delicte urbanístic és un delicte com un altre i que tothom ho té igual de clar. A veure si serà ver. Si no, això continuarà sent un campi qui pugui!