A mesura que es desenvolupa el programa desregulador dels mercats que impulsa la Unió Europea, sota la direcció de l'Organització Mundial del Comerç, les conseqüències en la producció agrària europea són més devastadores. La pràctica totalitat dels sectors productius han entrat en una situació de venda a pèrdues que fa molt difícil el seu sosteniment.

L'increment dels costos de producció, en especial els energètics, i els efectes contractius de la situació econòmica general que vivim acaben de completar la feina. La UE no tan sols no rectifica, sinó que persisteix en el seu camí davant la indignació creixent dels agricultors, que veuen com se'ls està aixafant.

El panorama als països pobres i "emergents" és una mica diferent: unes poques empreses multinacionals, nord-americanes i europees, sobretot, s'han apoderat del control de la producció i comerç d'aliments eliminant les economies agràries de tipus familiar i accelerant un procés d'èxode massiu dels camperols cap a les ciutats. Els processos de desforestació i contaminació massiva de la terra i l'aigua estan arribant a nivells màxims en un moment en què el discurs oficial parla i parla de la lluita contra el canvi climàtic. Es predica una cosa i es fa l'altra.

La dependència alimentària dels països pobres ha augmentat. Els monocultius industrials d'exportació i els cultius transgènics han expulsat les produccions d'aliments enfocades de cara a les poblacions locals. El panorama és desolador: Mèxic, el bressol del conreu del blat de les índies, depèn de les importacions de Nord-amèrica; l'Argentina, gran productora ramadera mundial, no aconsegueix proveir de carn les seves ciutats; alguns països asiàtics han deixat de poder produir l'arròs necessari per al seu propi consum. La fam és al cap de cantó i la seva presència és utilitzada per justificar els desastres amb l'argument que "ens hem de carregar el planeta per alimentar la humanitat". A tot això, la "volatilitat" dels mercats alimentaris, afectats per la reorientació de l'especulació financera a partir del 2007, du a moviments de preus molt grans i en poc temps, no determinats per la suposadament eficaç llei de l'oferta i la demanda. L'alternativa és la sobirania alimentària i l'agroecologia, però això comportaria un full de ruta avui per avui inacceptable pels qui poden decidir. Hi ha poderosos interessos corporatius que no en volen ni sentir parlar.

Ja és molta la gent que veu que el programa ultraliberal dominant a partir dels anys 80 del segle passat és inaplicable a l'alimentació (els darrers anys la xifra de subalimentats i famolencs no cessa de pujar), com és inaplicable a la sanitat, l'educació, o a la gestió dels recursos limitats com l'aigua o la terra. Però les altes instàncies de decisió continuen predicant les virtuts de la desregulació comercial en interès de les corporacions que se'n beneficien. Els resultats són patètics, devastadors, però no s'analitzen. Allò important no són els resultats, és la pròpia ortodòxia ultraliberal del programa. S'ha creat una espècie de dogma econòmic amb una arquitectura institucional (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i OMC) que per res considera prioritàries les necessitats de la població. La posició dels bancs centrals, inclòs el Banc d'Espanya, dirigit per Miguel Fernández Ordóñez, sobre la crisi econòmica il·lustra molt bé aquest dogma que en ha duit a l'embull on som i no és capaç de la més mínima autocrítica.