Sense cap mena de dubte, una de les obres més ingents que ha realitzat Baltasar Porcel és la seva tasca periodística. La seva columna a La Vanguardia ha estat, durant més de vint anys, la més llegida de la premsa catalana i des d'aquesta tribuna particular Porcel ha anat oferint una prosa assagística de gran nivell. Era una feina alimentícia, com moltes de les que ha fet al llarg de la vida, i per tant hi ha articles millors i pitjors, però no es pot negar que la qualitat mitjana era molt elevada i que els seus textos mai no deixaven indiferent ningú.
El que més em sorprèn de la prosa periodística de Porcel és que hagi sobreviscut tant de temps essent volgudament barroca, cosa que demostra que sovint els directius dels diaris fan de menys els seus lectors. Els seus articles també eren una expressió de forma i destil·laven, sobretot, un profund coneixement del món, especialment d'història, que convertien cada columna en una lliçó.

S'hi podia estar o no d'acord, però Porcel era un mestre a l'hora d'argumentar i exemplificar i sostenir amb arguments d'autoritat les seves afirmacions. La seva columna ha marcat la història del periodisme d'aquest país, però no hem d'oblidar la seva tasca d'entrevistador o la de reporter, que també mereixen formar part d'aquesta història (possiblement les seves entrevistes a Serra d'Or són les més documentades que s'han publicat en molts anys). Porcel no era un periodista de lectura fàcil, ni per la forma ni pels continguts, però possiblement en la seva obra s'exemplifica molt bé allò que hem de demanar a aquest ofici: rigor i convicció. Això no faltava mai en Porcel, parlàs del que parlàs. I és curiós que un mestre d'aquesta professió hagi estat exclòs -fins allà on conec- per sistema dels exemples que es posen a les aules de periodisme d'aquest país. Una llàstima, perquè de les columnes de Porcel cada dia es podia aprendre qualque cosa. I això no es pot dir de tothom.