L'assassinat de Pere Mascaró

Entre les endemeses amagades que reclamen reparació, potser la que em colpeix més, ni que sigui per haver conegut la víctima, és la mort de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976, al soterrani dels grans magatzems del carrer Jaume III. En versió de LA VANGUARDIA: "El vigilante jurado de Galerías Preciados Juan Gómez Geoda, de 36 años de edad, al encontrarse con el escaparatista don Pedro Mascaró Rodríguez, de 26 años, le recriminó delante de sus compañeros que le hubiese difamado y antes de que pudiera darle explicaciones, el vigilante le disparó varios tiros causándole la muerte y, inmediatamente después, se suicidó. El escaparatista don Pedro Mascaró era miembro del Partido Comunista i de CCOO pero se descarta cualquier motivo político en el homicidio, que se atribuye a un arrebato de violencia del guarda".

Tot i l'intent ("excusatio non petita...") de tapar la connotació política del crim, l'evidència supera l'especulació. El dia de l'assassinat les portades dels diaris informaven del resultat del referèndum, celebrat dia 15 de desembre, quan s'aprovà la llei de la Reforma Política. La campanya de la dreta a favor del NO, l'abstenció que propugnava l'esquerra i la confusió a les enquestes serviren d'excusa al president Suárez per a no respectar el dia de reflexió. El vespre de dia 14, tant per ràdio com per l'única televisió existent, va cridar a la participació: "Creemos que nadie, salvo el pueblo, como dueño de su destino, tiene autoridad para decidir" (una frase històrica que no serveix si "el pueblo" és el basc o el català).

Els testimonis del crim reproduïren el breu diàleg. El guarda jurat, que s'assegurava que era guàrdia de Franco, va dir: "Tú y el bombero me habéis deshonrado!". Pere Mascaró replicà "No sé qué me dices. Por favor, guarda el arma... si quieres que te pida perdón, lo haré pero dime de qué". No hi va haver més paraules. Si el guarda jurat sabia per què matava, Pere Mascaró no va saber com així moria. L'endemà, els magatzems reforçaren la presència de guardes jurats a totes les plantes i ompliren els diaris de Palma amb un anunci a tota pàgina que constitueix el paradigma de la publicitat vomitiva: "Venga a VIVIR la Navidad a Galerías Preciados". Aquella mateixa nit, un grup de companys d'en Pere enllestírem una publicació testimoni de 12 pàgines en protesta per l'assassinat.

La titulàrem BORT (amb "t" final, en al·lusió crítica a la revista CORT). El personatge que representa la darrera lletra era d'en Pere i la "i" del pit volia dir "independència". Ens plantàrem als magatzems per repartir la revista i procedírem a una cremada de targetes del magatzem. Entre d'altres, hi va comparèixer l'advocat Antoni Ramis Rabassa, el qual anys després seria senador i moriria en un tràgic accident de cotxe a Madrid. D'aquella acció, la premsa no en va parlar mai. Les pàgines senceres d'anuncis dels magatzems de la família Franco subornaven la llibertat de premsa. El BORT mostrava a la contracoberta una carta als reis d'Orient, escrita per Jaume Vaquer, avui del món del còmic i aleshores un infant d'onze anys, que deia: "Els nins de Mallorca que no volem pistoles per jugar, tampoc comprarem on hi ha pistoles per matar."

Un mes després, dia 24 de gener de 1977, cinc advocats laboralistes varen ser assassinats a Madrid. L'extrema dreta ("Guerrilleros de Cristo Rey", "Triple A"...) gaudia de la complicitat de la policia del règim. Dia 20 de novembre, per "commemorar" la mort del Dictador, els feixistes varen dipositar una bomba al setmanari humorístic El Papus de Barcelona que va matar el conserge, Joan Penyalver Sandoval. Dia 22, en senyal de dol, no es va editar cap diari (excepte El Alcázar). Han passat els anys i hem vist com, periòdicament, sovintegen actes en record dels advocats d'Atocha o de la revista El Papus. En canvi, de Pere Mascaró, només en serven memòria la família i els amics.

El seu partit i el seu sindicat mai no han enaltit el seu nom. El juliol abans de morir, Pere Mascaró participà en una acció per reivindicar l'art al carrer i, tal com feren una dotzena de pintors, va penjar un mural a sa Calatrava. Estava carregat d'idees creatives i, a l'entorn d'Antoni Rotger, era un dels que més ganes mostrava en l'edició de la revista BORT, que mai no veuria. Pere Mascaró era un jove ple de vida i d'esperances. Va ser protagonista innocent d'una pàgina dramàtica. La "Memòria Històrica" no es pot circumscriure a un període limitat. En Pere va ser una víctima més del franquisme! Passa hora de vindicar el seu nom.