El ridícul que el jutge Del Olmo va brindar al món el juliol de 2007, arran del segrest de la revista El Jueves, és similar al del que va retirar la custòdia a una mare per la seva orientació sexual o la persecució ideològica desproporcionada contra Jaume Sastre i Josep Palou que esquiva l'article 39 de la Declaració Universal dels Drets Humans. No parlem ja de l'assassinat d'una nina a mans de qui no era a la presó per la desídia d'uns hipotètics professionals de la judicatura. I pobre del qui digui allò que pensa, perquè li pot passar allò que va patir el batle de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir que "La Justicia española es un cachondeo". Són una gent, aquesta de la toga que pagam nosaltres, corporativista i que es recrea en el poder de fer la maça i el cullerot. En tot cas, la credibilitat de la Justícia no es recobrarà a cops de sentències repressives, sinó amb seny de bèstia vella.
Costarà molt recobrar el prestigi social, perquè la justícia espanyola allò que defensa de bon de veres és Espanya. He estat testimoni massa vegades (i involuntari protagonista) de veure com un jutge coercia drets civils. L'any 1986, arran d'un judici que girava a l'entorn de la Llibertat d'Expressió, vaig ser notícia per haver fet una cosa tan senzilla com parlar en català. Més de 10 anys després, quan l'actual Director General de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez, iniciava una declaració en català, vaig ser testimoni com el jutge l'increpà cridant: "¡A mi me habla en castellano que yo no soy bilingüe!". Tot plegat, recorda l'article de La Veu de Mallorca que, ja a l'any 1900, deia: "On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la Península. D'on vénen aquests senyors que dificilment entenem i que sempre ens demanen cèntims? De Madrid, de la Península.
D'on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? De Madrid, de la Península. D'on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui comanden? D'on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la Península. Tant de bo que mai no haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!". El tractament colonial que patim és més que evident en l'àmbit de la Justícia. Parlar de Justícia Espanyola sona igual a l'expressió Intel·ligència Militar que Groucho Marx considerava contrasentit. El jutge Del Olmo, en el cas de la revista El Jueves, va provocar l'efecte contrari al desitjat i, amb el segrest, va multiplicar la difusió de la vinyeta. A més, va palesar el rostre de la caverna de la judicatura, de la "brunete mediática" i d'alguns polítics tan monàrquics com el rei de copes. El Govern espanyol hi va pegar de morros i, a la vista de la primera patinada, na María Teresa Fernández de la Vega va practicar la marxa enrere en públic i es declarà contrària al segrest.
Hi havia un referent recent que deixava tothom (família reial inclosa) en evidència. La general condemna a la censura dels acudits sobre Mahoma delataven que, a ulls dels jutges espanyols, era més condemnable l'escarni als seus prínceps que no al profeta d'uns altres! Fer befa de la fe i dels mites, per tant, és tolerable o no en funció de "l'espanyolitat" dels mites i de la fe. Si la burla fos a Jesucrist, el jutge canviaria d'opinió en relació a Mahoma. Si fos a Carles d'Anglaterra, també canviaria la decisió de segrestar la revista. Ja tenim, doncs, la Justícia fent parts i quarts; és a dir, ja tenim inventada la Injustícia Espanyola! A "Jutges per la Democràcia" se li ha girat feina! La tradició de "matar al mensajero" fa part intrínseca de la cultura hispana (més antagonismes?). Una llarga tradició relata i delata la violenta reacció contra les llibertats per part del nacionalisme radical d'opressió: l'espanyol, per dir-ho clar i català! El setmanari satíric El Cu-cut! va publicar el dibuix de Junceda que il·lustra aquest article.
El diàleg entre un militar i un civil de la vinyeta fa esment al sopar celebrat al Frontó Comtal de Barcelona dia 18 de novembre de 1905, arran del triomf electoral de la Lliga Regionalista. Es publicà dia 23 de novembre de 1905 i la nit del 25 al 26 desenes de militars espanyols assaltaren i cremaren el local del setmanari humorístic i la redacció del diari La Veu de Catalunya. El govern espanyol, lluny de condemnar els autors dels sabotatges, va suspendre les garanties constitucionals i, per enfortir la injustícia espanyola, elaborà i aprovà la Llei de Jurisdiccions, que convertia en delicte exhibir la senyera i donava competència sobre els símbols a la jurisdicció militar.
Arran d'aquell abús, un coronel de l'exèrcit, Francesc Macià, va abandonar la milícia resolt a lluitar, com a única solució possible, a favor de la independència. Ironies! L'exèrcit i la justícia havien provocat l'efecte contrari. No debades, la repressió és la poció màgica que estimula l'ànsia de llibertat! Que tot això és cosa de fa cent anys? Ha! Ha! Ha! En parlarem un altre dia! Algú ha dit que la separació de poders que clarifica l'Estat de Dret a Espanya té un cicle ben clar: quan el Govern no té prou poder, afua la Justícia; quan aquesta perd el Dret, s'aplica la Milícia! No, no és només un cercle quadrat. És, sobretot, un cercle tancat. Li hem de fer un forat de moix!
